La decisió del grup municipal d'Esquerra Republicana a la ciutat de Barcelona, d'avalar els comptes públics d'Ada Colau pocs mesos abans de les eleccions municipals, és, si més no, un moviment arriscat de l'alcaldable Ernest Maragall. Encara que la decisió es produeix després que el partit de Colau ha donat suport a uns hipotètics comptes públics del Govern de Pere Aragonès, si acaba aconseguint l'imprescindible acord amb el PSC i amb Salvador Illa, és evident que la generositat de Maragall és un moviment compromès en clau electoral. No falta tant per a les eleccions del 28 de maig i Maragall perd una de les cartes que acabarà necessitant, segurament, si vol aparèixer com l'altre costat de la cara de la moneda del que han estat els dos mandats de Colau a Barcelona i la seva gestió durant els últims vuit anys.

Més enllà que Colau traurà, un cop més, els pressupostos de la ciutat amb una àmplia majoria, perquè, lògicament, al suport d'Esquerra cal sumar-hi el del seu soci de govern, el PSC que capitaneja Jaume Collboni, l'interrogant és saber com valorarà el ciutadà de Barcelona els discursos que després es produiran en campanya, on ningú no voldrà aparèixer com la crossa dels comuns. Una part d'aquest problema ja l'està patint el PSC, que no aconsegueix enlairar-se a les enquestes com esperava fa uns mesos, perquè el seu paper s'ha difuminat en formar part de l'equip de govern. Costa de saber quines coses tenen els socialistes en el seu historial més enllà de discursos diferenciats en temes com el creixement de l'aeroport, on han estat més pròxims els republicans i els comuns que no pas els comuns i el PSC.

Ernest Maragall pot abanderar que, malgrat guanyar les eleccions i que Colau li pispés l'alcaldia, ha avantposat els interessos de Barcelona als que serien propis del partit. És, certament, un discurs possible. Però en un cas de tanta polarització a la ciutat, i amb l'entrada en campanya de l'exalcalde Xavier Trias com a candidat de Junts, també corre el risc de cedir-li tot el protagonisme en aquell sector de la ciutat que vol girar full tan ràpidament com es pugui al que han estat els últims vuit anys a la ciutat de Barcelona. Al final, el dilema acaba sent aquest: com es comporten els diferents candidats en els espais frontera que tenen? I aquí, una part de les cartes són a sobre de la taula: Colau no pactarà amb Trias en cap dels escenaris postelectorals possibles i Trias tampoc no ho farà amb Colau. Al mig caminen Collboni i Maragall, frontisses a un costat i un altre, que tant els pot jugar a favor com molt en contra. Dependrà de com es comportin els quatre candidats en litigi i del model de campanya que s'imposi.

És, en aquest escenari, segurament, on Ernest Maragall i Colau pensen més a entendre's entre ells si els números surten, i el mateix caldria dir de Colboni i Trias. Sens dubte, un escenari electoral implantejable el 2019 i que en les municipals del 2023 s'obre de bat a bat amb la presència de l'exalcalde en la contesa electoral. És en aquesta conjuntura que Maragall pot pensar que la bossa electoral que té més a prop no és la que competeix amb Trias, sinó amb Colau. De fet, l'estratègia d'Oriol Junqueras a les ciutats en entorn metropolità és anar directament a debilitar els comuns més que no pas els socialistes, amb la mirada posada en la Diputació de Barcelona. Apostes com la de Gabriel Rufián a Santa Coloma de Gramenet i altres de pesos pesants del partit encapçalant candidatures, tenen fonamentalment aquesta lectura, més que conquerir alcaldies que avui semblen inabastables per a ERC.