Els focs artificials entre l'independentisme català i els socialistes espanyols i catalans d'aquestes últimes hores, cadascun d'ells marcant perfil propi i evidenciant una distància que realment existeix les hores prèvies al que serà la segona votació de la investidura fallida d'Alberto Núñez Feijóo, obeeixen, fonamentalment, a la necessitat d'enviar a les seves respectives parròquies que aquí ningú no ha cedit en les seves posicions inicials. I és que la política, agradi o no agradi, té molt d'això, sobretot en uns moments en què la informació del que realment s'està parlant està blindada entre unes quantes persones que treballen perquè les converses es mantinguin obertes, avancin i si l'acord es produeix, sigui segur, transcendental i que duri quatre anys.
Diu el refrany que no s'ha de deixar que els arbres t'impedeixin veure el bosc. Una dita que vol dir que cal allunyar-se de l'arbre per veure el bosc en tota la seva magnitud i entendre el context i les necessitats presents de cadascú. Aplicant aquesta veritat universal, i molt més en el món de la política, tots els partits implicats en la investidura de Pedro Sánchez han disparat des de les seves respectives trinxeres... però ho han fet amb bales de fogueig. Una munició que, com és ben sabut, permet descarregar trets i detonacions de cartutxos reals sense perill d'impacte a causa de la inexistència de bala o projectil a l'interior. Això sí, generen soroll i una fogonada en disparar-se.
Tres han estat els acords o comunicats d'aquest dijous. Van començar Esquerra, Junts i la CUP presentant una resolució conjunta sobre l'amnistia, perquè fos votada aquest divendres al Parlament. Deixen l'acord polític en mans dels grups parlamentaris a Madrid i situen el Govern i les institucions catalanes en el paper de sumar-se a l'esforç col·lectiu per a l'aprovació de la llei i a fer un seguiment proactiu de la seva aplicació de manera immediata després de l'aprovació. La segona resolució fa referència al tema del referèndum, i d'aquesta ja se n'ha despenjat la CUP, i ERC i Junts apareixen com a únics signants. El paràgraf clau de la resolució està especialment mesurat i també la seva ambigüitat: "El Parlament es pronuncia a favor que les forces polítiques catalanes amb representació a les Corts espanyoles no donin suport a una investidura d'un futur govern espanyol que no es comprometi a treballar per fer efectives les condicions per a la celebració del referèndum".
En definitiva, el que se li demana a Sánchez és que es comprometi a fer passos, una cosa molt allunyada a dir que sense referèndum no hi haurà investidura. És un escull per al PSOE? Sí, esclar. Però ningú no va dir que la investidura seria fàcil. Trenca les converses que hi pugui haver? Tampoc. Entre altres coses, perquè els marges de l'aplicació de les resolucions del Parlament —de tots els parlaments, almenys, a Espanya— solen ser amplis. De la mateixa manera que una resolució que sigui aprovada i que constati que el Govern no té la confiança de la cambra no porta la presidenta a dissoldre el Parlament. I és que en la lletra petita dels redactats hi sol haver els marges perquè, molts cops, les coses no siguin com es poden interpretar en una primera lectura.
El corol·lari a aquestes dues resolucions del Parlament va ser un comunicat ja entrada la nit del PSOE i del PSC en què demana a ERC i Junts de no aprofundir en la ruptura i avisa que només negociarà dins de la Constitució. Si les resolucions són ambigües, aquest text de 13 línies s'emporta la palma. Després de reiterar la seva aposta pel diàleg, assenyala que ha de servir per superar la divisió i no per aprofundir en la ruptura i la discòrdia que tanta tensió va generar de manera estèril a Catalunya i a la resta d'Espanya. "Per aquest camí, no hi ha avenç possible". "El camí és el de la convivència i la cohesió, l'entesa i el progrés econòmic i social de Catalunya i de la resta d'Espanya, sempre dins de la Constitució". A algú del PSOE quan va redactar el comunicat li va caure la paraula unitat i va posar cohesió que no és exactament el mateix.
Resumint, l'esquema de confrontació que visualitzen aquests tres textos crec que té una importància bastant minsa en la investidura o no de Pedro Sánchez i només tenen valor per protegir-se cadascuna de les parts davant del veritable meló polític que s'obrirà la setmana que ve. De fet, m'atreviria a assegurar que la investidura no és ni una mica més a prop, ni una mica més lluny.