Encara que altres vegades les relacions de Catalunya amb els seus veïns —Aragó i València— o amb els territoris de parla catalana —també Balears— han estat difícils, en cap moment de les últimes dècades no s'ha, segurament, arribat al grau de fustigació que es viurà a partir d'ara. En les tres autonomies s'ha tancat un acord entre el Partit Popular i Vox, les mesures polítiques inicials dels quals van directament contra el català i, a més, en el cas d'Aragó, Jorge Azcón, del Partit Popular, acaba de ser investit president amb la declaració que serà un govern anticatalanista i l'anunci que adoptarà entre les primeres mesures la supressió de la Direcció General de Política Lingüística.
Queden molt enrere els anys en què Marcelino Iglesias va ocupar la presidència del govern aragonès entre 1999 i 2011 i parlava català amb normalitat i es van fer passos importants en matèria lingüística. La seva successora Luisa Fernández Rudi (PP) i, sobretot, Javier Lambán (PSOE) ja han tensat les relacions d'una manera extrema. I això que Lambán és llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona, però, pel motiu que sigui, la seva política durant els vuit anys que ha estat president ha estat de litigi permanent i d'una aversió al català i a les institucions catalanes desorbitat. Ens serveixen d'exemple els temes culturals relacionats amb el monestir de Sixena o els Jocs Olímpics d'hivern.
Ara arriben el PP i Vox, i esclar que serà molt més greu, però el PSOE ha sembrat a l'Aragó l'anticatalanisme durant molts anys i ara la dreta i la ultradreta troben el terreny fèrtil. Quan de vegades es diu que en alguns casos no hi ha tantes diferències entre uns i d'altres, Lambán és un bon exemple de qui aixeca uns murs que d'altres, en el futur, hauran d'enderrocar. La política té aquestes coses: que les majories són canviants i, de vegades, t'has de mossegar la llengua per continuar en primera línia.
Si no, que ho preguntin a la ministra de Defensa, Margarita Robles, davant de la decisió sorprenent i arbitrària de la sala de vacances del Tribunal Constitucional, que, aprofitant una majoria que no té al ple, els magistrats conservadors van acordar —per primera vegada— inadmetre els recursos de Carles Puigdemont i de Toni Comín contra el seu processament per malversació agreujada i desobediència. Veure la ministra de Defensa defensant Puigdemont i expressant els arguments que la decisió no era urgent i no corresponia a la sala de vacances és gairebé justícia poètica.
Com s'ha de veure Robles per alinear-se amb Puigdemont, sabent que del vot de Junts al Congrés depenen moltes coses, en aquests moments. Meritxell Batet ja està fora de la presidència del Congrés i tant Robles com Marlaska (Interior) si alguna cosa han fet, ha estat travessar algunes línies vermelles, i allà tenim el cas Pegasus d'espionatge a l'independentisme. Les coses canvien i qui abans només feia servir armes de destrucció, ara va, per si de cas, amb un caramel a la mà.