Les absències de majories estables en la política han tingut una derivada que és clarament lesiva per als interessos dels ciutadans, com és l'aprovació dels pressupostos. Clar que es pot governar sense pressupostos, això és una obvietat. Fins i tot molts governs, de vegades, ho prefereixen perquè la situació acaba sent favorable per a la seva tresoreria, ja que s'acaba gastant menys i, en conseqüència, es poden tornar crèdits o rebaixar interessos a pagar. Però aquesta no és la qüestió. La salut d'un govern es mesura per la seva capacitat de tirar endavant els pressupostos i això serveix tant per al govern d'Espanya com per al de Catalunya.

Han passat aquells temps en què la no-aprovació dels pressupostos suposava quelcom similar a una moció de censura i el govern queia. I ens n'hem anat a l'altre extrem en què, any rere any, els comptes públics no s'aproven i no passa res. El govern de Pedro Sánchez té el rècord de ser l'executiu espanyol que menys pressupostos ha aprovat des que el secretari general del PSOE va arribar al càrrec el 2018. Ha aconseguit tirar endavant correlativament els del 2021, 2022 i 2023, havent prorrogat els de 2018, 2019, 2020 i 2024. En aquests dos últims anys, ni tan sols els va arribar a presentar a les Corts.

Què passarà amb els del 2025? Pensar que ara com ara Sánchez pot treure els comptes públics de l'any vinent és una quimera

Què passarà amb els del 2025? Pensar ara com ara que pot treure els comptes públics de l'any vinent és una quimera. Li falten vots pertot arreu, des de Junts a Esquerra i Podemos. Els vots dels dos últims els podria arribar a tirar endavant amb l'amenaça que avançar eleccions seria lliurar el govern a una aliança de PP i Vox. És impossible que per aquesta via convenci Carles Puigdemont, que des que va fer balanç a Brussel·les del primer any de la nova legislatura de Sánchez només ha fet que apujar el to crític als seus incompliments. Des d'aquell 20 de novembre fins ara no hi ha hagut moviments i, en canvi, sí que s'ha anat esquerdant la poca confiança de Junts en el PSOE i la sensació d'una presa de pèl en totes les negociacions que tenen obertes.

La situació de Salvador Illa a Catalunya no és exactament igual, ja que és molt probable que amb ERC i Comuns els tiri endavant. Tot dependrà del partit d'Oriol Junqueras, que té la segona part del congrés, el debat de ponències, el mes de març. És més que probable, coneixent la manera d'actuar del president d'Esquerra, que prefereixi no implicar-se en un acord amb el PSC fins que es tanqui tot el cicle congressual. En part, temorós que pogués tenir un cost entre la militància, que va quedar fracturada en l'elecció que es va produir fa dues setmanes entre Junqueras i Xavier Godàs. Illa, curant-se en salut, ja ha relativitzat que no s'hagin aprovat abans de final d'any i que no hi hagi un calendari conegut.

Però el president sap que no és la millor opció, com va deixar clar quan estava en l'oposició al president Aragonès qui, a més i per acabar-ho d'adobar, va avançar les eleccions el març passat en no aconseguir aprovar-los. Bé és cert que no en tenia cap obligació i errors tan clamorosos com el d'Aragonès no s'acostumen a cometre en política.