Encara que a Europa hi ha hagut en els últims anys diferents conflictes bèl·lics, tant a la mateixa Ucraïna ―de fet, es calcula que des del 2014 hi ha hagut una desena de milers de morts a la regió del Donbass i a la península de Crimea―; entre Armènia i l'Azerbaidjan, amb també uns 7.000 morts; i si ens n'anem més enrere, a Geòrgia, molt probablement caldria remuntar-se a la Guerra dels Balcans, que va causar desenes de milers de morts, perquè els europeus prenguessin consciència en llevar-se aquest dijous que tenien un conflicte bèl·lic al pati del darrere. Perquè la invasió d'Ucraïna que ha desencadenat el president rus, Vladímir Putin, que ha arribat fins a Kíev, la capital, i ha pres el control de les principals ciutats del país, és, ara per ara, una guerra amb Occident en tota la regla. Per començar, amb els Estats Units i amb l'OTAN, però també amb la Unió Europea, aquest club de polítics benintencionats que comproven, una vegada més, com la guerra es desferma al seu continent i ells són meres comparses de la nova guerra freda entre russos i nord-americans.

Menys de 24 hores li ha costat a Putin controlar militarment les ciutats més importants del perímetre d'Ucraïna i demostrar que no estava disposat a allunyar-se el més mínim de la imatge de tsar imperial que Occident té d'ell. Ha fet el pas quan molts analistes pensaven que no en seria capaç, sense por aparent a les represàlies que ja sap que tindrà i que no l'han intimidat. Potser perquè creu que els Estats Units no acabaran involucrant-se a fons en un conflicte que els agafa geogràficament massa lluny, amb altres objectius en l'horitzó més centrats en l'economia i amb un president com Joe Biden que, aparentment, és reticent a una escalada militar al màxim nivell, com ja es va veure en la precipitada fugida dels soldats nord-americans de l'Afganistan.

La primera reacció des de la Casa Blanca ha estat d'un perfil polític baix, limitant-se a anunciar que enviarà tropes a Alemanya per participar en la resposta que acordi l'OTAN, però descartant involucrar l'exèrcit nord-americà en una lluita contra les tropes russes a terra ucraïnès. Aquí hi ha una primera gran diferència: els russos poden estar disposats a morir pel que consideren una part d'Ucraïna que consideren que és seva i un camí per a la reconstrucció del seu imperi, mentre que a la Unió Europea i els Estats Units no hi ha, ni de lluny, un sentiment semblant sobre un país que està a més de 3.000 quilòmetres de París o Londres o a 1.500 d'Alemanya.

Ensenyades les cartes, almenys les primeres de la partida, cal veure en què es concreten les sancions econòmiques, les més importants de les quals no tindran, òbviament, un efecte immediat, i, si, després de la invasió, Putin vol annexionar-se tota o una part d'Ucraïna, dividint el país en dos: la part prorussa com a repúbliques independents sota la tutela de Moscou i la resta d'Ucraïna independent, sempre que es garanteixi que no formarà part de l'OTAN. Tot això es veurà en els propers dies, però sembla evident després del pas que ha fet que la combinació d'una seguretat que creia que no tenia amb els moviments de l'OTAN a Ucraïna i l'orgull ferit pel que van ser en un altre temps i que ara no són, han pesat més que la via diplomàtica, la política, el diàleg i els acords de pau.

Dues últimes reflexions sobre la Unió Europea: amb Josep Borrell com a alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i de Seguretat és molt probable que res no li surti bé al Vell Continent, ja que la seva capacitat de diàleg i entesa amb un adversari és molt menys que nul·la. Borrell és el bomber piròman que, lluny de rebaixar un foc, l'acaba fent més gran. Segon, lamentablement, tornem a assistir a un paper molt petit de la Unió Europea en un conflicte que té lloc al continent. Es posarà de manifest, una vegada més, que mentre Europa no arribi a la unitat política, serà una joguina trencada i que el seu paper serà semblant al que tindria Andorra en un conflicte entre Espanya i França: insignificant.