En altres moments, les eleccions catalanes estarien donant molt de si, ja que tenen tots els ingredients per ser, com a fenomen polític, absolutament elèctriques. I, tanmateix, com si fos un partit de futbol, sembla com si s'hagués apostat per deixar la pilota a terra i adormir el partit. Hi ha menys enquestes que mai i, ara per ara, una certa apatia electoral que pot ser a causa d'una triple combinació: la sobtada convocatòria d'eleccions, la proximitat encara amb les vacances de Setmana Santa i que diumenge vinent, 21 d'abril, se celebraran també uns comicis transcendentals al País Basc, on el PNB té un difícil repte de conservar la primera posició en la política basca. També és possible que hi hagi una certa fatiga per tants processos electorals —municipals i espanyoles l'any passat— i pel fet que en aquest rush electoral d'aquest 2024, a més de les basques i les catalanes, encara faltaran les europees, convocades per al mes de juny.

Però el fet és que falta menys d'un mes i no exagero si dic que hi ha més interès, o si més no el mateix, per les eleccions catalanes a Madrid que a Catalunya. Potser, perquè la polarització en la política espanyola és tan gran que tot gira al voltant de les victòries o derrotes de Pedro Sánchez i que el cap del president del govern espanyol sembla que està sempre penjant d'un fil a la capital, tan avesada com està a vendre la pell de l'os abans de caçar-lo. És veritat, no obstant això, que el resultat electoral català del 12 de maig tindrà repercussió en la política espanyola, on les fràgils aliances al Congrés dels Diputats estan cosides amb un fil tan dèbil que pot trencar-se per qualsevol lloc. I això ho saben al PSOE i al PP. Com també saben que les aliances, si n'hi ha, condicionaran la durada de la legislatura.

El president Aragonès —confiat en la seva estratègia de pluja fina de propostes electorals gairebé diàriament per generar debat i mantenir posicions— ha tirat els daus amb l'avançament electoral; veurem, la nit del dia 12, qui recull més restes escampades pel tauler polític. Salvador Illa ha apostat per no arriscar, una actitud clàssica i conservadora de qui considera que va al capdavant. La seva conferència de dijous al Museu Marítim va reflectir aquest to prudent i presidencial amb què està abordant la precampanya. Té a favor seu el potent entramat municipal i institucional a Barcelona i al cinturó i un acompanyament important de sindicats i una part gens menyspreable de la societat civil que comparteix moltes de les crítiques que s'aboquen al Govern. Hi ha qui pensa que la campanya se li farà llarga —li va passar també a Jaume Collboni a Barcelona que en el seu pols amb Trias i Colau va acabar tercer, quan hi va haver moments en què anava primer— i que el fet que les prediccions li atorguin una victòria clara, però no contundent, és una perillosa arma de doble tall.

El resultat electoral català del 12 de maig tindrà repercussió en la política espanyola, on les fràgils aliances al Congrés estan cosides amb un fil tan dèbil que pot trencar-se per qualsevol lloc

Encara no ha arribat aquell moment de la campanya, que no serà fins a l'última setmana, quan, superada l'apatia electoral actual, veurem el pes exacte de la fatiga ciutadana i a qui empenyen els catalans cap al Palau de la Generalitat. Les campanyes catalanes, si alguna cosa tenen, és que no interessen per igual a totes les franges d'electors, ni tampoc a tots els votants per igual. Hi ha un interès més gran del votant catalanista que de l'espanyolista. Cosa que té tota la lògica, ja que per als primers les eleccions nacionals són les d'aquí i són amb les quals se senten més implicats a l'hora d'anar a les urnes. És evident que la campanya més exposada, en aquestes últimes setmanes, és la de Carles Puigdemont. No sorprèn que sigui així, ja que la seva posició de partida no era la del guanyador i és normal la seva aposta per arriscar i intentar arribar com més aviat millor a disputar la victòria.

No fa tant que una enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), l'organisme oficial de la Generalitat, li vaticinava el 20 de novembre la tercera posició, a una distància aparentment inabastable del PSC. Avui ningú no comparteix aquest pronòstic, fet que explica un corrent profund de transvasament de vot que caldrà veure com s'acaba assentant i quan, cosa que no estarà deslligada del ritme de campanya.