El temps de l'incombustible Miquel Iceta com a màxim representant del PSC està arribant a la seva fi. L'aposta de Salvador Illa d'abandonar el Ministeri de Sanitat i acceptar la candidatura socialista a les eleccions del 14 de febrer va ser el primer pas de l'engranatge per abordar un canvi generacional al capdavant del PSC i ja no hi ha dubte que en molt pocs mesos assumirà la primera secretaria del partit

Iceta té una jubilació de luxe amb l'actual Ministeri de Cultura i Esports que encara que va ser la menudalla del govern de Pedro Sánchez i, certament, el socialista català tenia altres aspiracions, va fer bo allò a cosa donada no li cerquis taps. Iceta es va quedar sense cap de les posicions polítiques que se li havien adjudicat i que anaven des d'una vicepresidència al càrrec de ministre portaveu del govern. El despertar va ser Cultura i l'afegit d'Esports que, en el seu cas, no va ser una alegria desbordant.

Illa té, si es vol, un camí molt més costerut i ple d'obstacles en la política catalana. Ho va poder comprovar perfectament l'endemà de les eleccions del 14-F quan després de quedar en primer lloc no va tenir cap capacitat per completar una majoria de govern. I així s'estarà fins a les pròximes eleccions catalanes, com a cap de l'oposició al Parlament de Catalunya.

En aquest temps, Illa ha demostrat que no està disposat a exercir una oposició sorollosa i buida de contingut com la que va practicar Inés Arrimadas de Ciutadans, ni tampoc a renunciar a trenar aliances amb el Govern en qüestions que s'allunyin de l'agenda independentista. Illa haurà de picar molta pedra, perquè hi ha ponts massa trencats, però ja ha après que si alguna cosa té per davant sobretot és temps, perquè una majoria unionista al Parlament de Catalunya no ha existit mai des del 1980. Fins i tot en els anys que Pasqual Maragall i José Montilla van tenir la presidència de la Generalitat, entre el 2003 i el 2010, la majoria al Parlament no va deixar de ser nacionalista.

Illa s'ha permès fins i tot tenir una actitud permeable al decret del Fons de la Generalitat que ha de servir per cobrir els avals davant del Tribunal de Comptes. Una actitud impensable en Arrimadas i que ha portat el govern espanyol a adormir el tema a l'espera de què acabi fent l'advocacia de l'Estat, que hauria d'emetre un informe. Només són gestos, però en política els gestos també compten.