A mesura que s'apropa el moment en què la direcció d'Esquerra ha de tancar un acord polític per a la investidura de Salvador Illa —s'han autoimposat la data límit del mes de juliol, encara que aspiren a rematar-lo aquesta mateixa setmana—, es fa més evident que el pla A dels negociadors republicans és tancar un acord amb el PSC. El pla B, noves eleccions el 13 d'octubre, està en molt clar desavantatge. No hi ha avenços reals en les negociacions entre les dues formacions, però sí gestos d'un llenguatge compartit que permeten posar una pista d'aterratge als de Marta Rovira. Els republicans han començat a matisar el discurs per no quedar atrapats en un pacte d'investidura impossible, ja que no tindrà el concert econòmic, ni tampoc res que se li assembli. En aquest sentit, han començat a donar llustre als acords d'investidura de Pedro Sánchez del mes de novembre passat i a actualitzar i planificar els compromisos escrits, i que es redueixen a Rodalies, investigació i beques universitàries.

Esquerra sap que pot especular amb l'escenari de repetició electoral, però també que és un panorama poc realista amb la crisi interna que pateix. Seria suïcida, repeteixen els partidaris d'un pacte al preu que sigui. Mentre els negociadors miren de construir un relat que permeti superar l'escull de la militància, que haurà de votar i ratificar l'acord, els problemes interns continuen augmentant. La crisi dels ignominiosos cartells dels germans Maragall i l'Alzheimer només fa que créixer. A hores d'ara, ja sembla més que evident que es va tancar en fals l'intent de delimitar el problema a unes sancions a diferents militants i càrrecs de l'organització. El mateix Ernest Maragall, que va ser conseller de la Generalitat i candidat a l'alcaldia de Barcelona en les eleccions municipals del 2019 i el 2023, s'ha donat de baixa del partit per l'escàndol dels cartells, ha criticat l'actuació de la seva organització i ha justificat trencar el carnet així: "No puc romandre callat, ni acceptar que es confongui el meu silenci amb una conformitat o complicitat". Respecte a la direcció, ha estat taxatiu: "Hauria desitjat més exemplaritat".

El tema dels cartells dels Maragall té des de fa unes poques hores un nou front. Un dels tres joves d'Igualada que els va penjar el mes de març de l'any passat ha trencat el silenci absolut, ha acceptat una entrevista amb ElNacional.cat i ha explicat com es va dur a terme aquella acció. El Pau ha explicat amb tots els ets i uts que en la llista d'objectius que va rebre el grup hi havia, a més de les seus d'Esquerra, també centres als quals assisteixen malalts d'Alzheimer. "Ens van ordenar que els cartells estiguessin mal penjats i també ens van donar una llista amb els llocs on havíem de penjar els cartells. Hi havia seus d'Esquerra Republicana [la seu nacional d'ERC al carrer Calàbria, la seu de districte al carrer de Villarroel i també la federació de Barcelona d'Esquerra, al carrer del Consell de Cent] i adreces de centres de malalts d'Alzheimer". Això últim ho van acabar fent també, però "no va sortir a les notícies".

Esquerra sap que pot especular amb l'escenari de repetició electoral, però també que és un panorama poc realista amb la crisi interna que pateix

Però tornem a la investidura d'Illa. Enmig del silenci de l'actual direcció d'Esquerra, l'equip negociador, format per Marta Rovira, Josep Maria Jové, Marta Vilalta, Juli Fernàndez i Oriol López, ha publicat un aclaridor article a La Vanguardia en el qual fan explícit que la reclamació del concert econòmic i la plena sobirania s'ha desplaçat a "un finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal, basada en la relació bilateral amb l'Estat i la recaptació, gestió i liquidació de tots els impostos". Com que el matís es troba en la lletra petita, és obvi que no és el mateix advocar per la sobirania fiscal que anar avançant cap a la sobirania fiscal. A això, un compromís més que una transferència, sí que hi pot arribar Pedro Sánchez, sobretot si el que obté a canvi és que el PSC aconsegueixi la presidència de la Generalitat, una cosa que no passa des que la va perdre José Montilla el 2010. Quedeu-vos amb això, no amb els ultimàtums que els partits —tots— fan servir per concentrar l'atenció mediàtica.