Per segona vegada en pocs dies, i en aquesta ocasió no a través d'una entrevista radiofònica sinó des de la sala que dona compte dels acords del Consell de Ministres, el titular de Cultura, Miquel Iceta, ha tornat a plantejar la possibilitat que el president a l'exili, Carles Puigdemont, es lliuri a la justícia espanyola, al Tribunal Suprem, per trobar el que ell defineix com a "solucions fàcils". Quan ho va dir la primera vegada, la resposta de Puigdemont des de Brussel·les ja va ser categòrica i el va acusar de ser un dels responsables de fracturar la vida de molts catalans. El president a l'exili, que alguna vegada ha responsabilitzat el ministre de moltes de les coses que van passar l'octubre del 2017, ha explicat sempre que l'indult no està en la llista de solucions i que la seva marxa a Brussel·les ja contemplava la possibilitat d'un llarg exili, un fet que només serà solucionable amb una amnistia o per la via de guanyar tots els plets europeus que encara li resten a Estrasburg i Luxemburg i que li atorgarien una immunitat total, almenys, sobre el paper.

Si això és així i el president ha reiterat des del primer dia que no vindria Espanya a canvi d'un indult, què és exactament el que pretén Iceta? Sobretot, després que el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, ja el desautoritzés divendres passat. Hi ha la possibilitat que hagi pujat al carro dels que intenten tornar a posar sobre la taula la modificació dels delictes de sedició i rebel·lió en el Codi Penal per adaptar la legislació espanyola a les d'altres països, on aquests delictes no existeixen. Aquesta via la defensa bàsicament Unidas Podemos i molt especialment Jaume Asens, i no sembla tenir un camí fàcil ni en la coalició governant a Espanya ni entre les forces independentistes catalanes, sobretot a Junts. A més, en l'actual escenari polític, on la sagnia electoral del PSOE es fa cada dia més evident, i encara no hem entrat en la temible crisi de la tornada de vacances, dubto molt que els socialistes permetessin a Pedro Sánchez llançar-se a una aventura electoral tan perillosa.

El ministre Bolaños va de farol quan trasllada la responsabilitat d'aquesta qüestió als independentistes, perquè sap el problema colossal que tindria a les seves pròpies files. És cert, no obstant això, que atreure Esquerra i Junts a una modificació dels delictes de rebel·lió i sedició no és fàcil, ja que no soluciona, ni de bon tros, el problema de l'exili, el veritable problema polític existent. Seria un pegat que a més comptaria amb l'oposició dels exiliats. Mereix, per tant, un esforç tan gran una qüestió destinada al fracàs? Certament, no. I la Moncloa l'únic que està fent és embolicar la troca, cosa que, d'altra banda, no ens hauria de sorprendre tant. De totes maneres, tot això abans de la trobada que tindran Pedro Sánchez i Pere Aragonès divendres a Madrid, també intenta apropar Esquerra allà on la Moncloa necessita tenir-la: disposada a aprovar els pròxims pressupostos generals de l'Estat. La secretària general del partit republicà, Marta Rovira, acaba de declarar que el seu partit ja no fia més al PSOE i que no hi haurà desglaç sense resultats sobre la taula.

Pot ser també que Miquel Iceta s'estigui buscant una sortida política que allargui la seva trajectòria davant de la possibilitat més que probable que el PSOE perdi el govern com a màxim a finals del 2023. Llavors, què millor que buscar una sortida cap a l'Ajuntament de Barcelona i presentar-se com un polític que fins i tot parla de trobar sortides si Puigdemont es persona al TS? És veritat que fa pocs dies va dir que aquesta possibilitat és impossible per a ell preveure-la, ja que es troba molt a gust com a ministre d'Espanya. Però que Iceta digui que és impossible té un valor relatiu, com es va veure perfectament quan va cedir la candidatura al Parlament a Salvador Illa.