A hores d'ara hi ha pocs dubtes que l'Operació Catalunya va ser bàsicament una operació d'estat iniciada el 2012 per posar fi al llavors incipient procés independentista català. Amb base al Ministeri de l'Interior i fent servir simultàniament l'aparell polític i les clavegueres de l'Estat, es va investigar il·legalment, es van construir proves falses, es van utilitzar periodistes que formaven part de la trama i, com a conseqüència de tot plegat, una de les derivades va ser que es van manipular resultats electorals. El fet que aquella investigació prospectiva anés molt més enllà de les files estrictament polítiques i penetrés en diferents estaments de la societat catalana —des del Barça a La Caixa— demostra, almenys, dues coses: el pànic que hi havia en aquell moment per un moviment transversal políticament, molt cohesionat socialment i extraordinàriament capil·lar territorialment, i la impunitat de l'Estat, que avui sabem que els seus moviments seguien el precepte que contra el procés tot valia, fos legal o il·legal.
Aquest dilluns s'hi ha sumat, amb una nova querella als jutjats de Madrid, l'exconseller d'Economia Jaume Giró. És una querella contra l'exministre de l'Interior Jorge Fernández Díaz, l'exnúmero 2 d'Interior Francisco Martínez, l'exministra de Defensa i ex secretària general del PP María Dolores de Cospedal i el comissari de la policia espanyola jubilat José Manuel Villarejo. Les acusacions són pels delictes de revelació de secrets, malversació de fons i organització i grup criminal. Veurem si els pròxims dies l'expresident de la Generalitat Artur Mas s'hi afegeix amb una altra nova querella contra la policia patriòtica. Al final s'està produint una cosa que era inevitable, un degoteig d'iniciatives judicials de totes les persones investigades il·legalment i a qui se'ls ha intentat arruïnar, sigui políticament o econòmicament.
Més de deu anys han passat des de l'inici de l'operació més tenebrosa posada en marxa per l'Estat contra un espai polític legal i democràtic. No ha passat res igual des de l'inici de la denominada Transició espanyola i no sabem, i difícilment sabrem, on se situava la cúpula de l'Operació Catalunya. És evident quins van ser els braços executors i que s'asseien al Consell de Ministres, però, qui en formava part per dalt?, quina informació tenia?, fins a quin punt el PSOE d'aquella època ho coneixia i era informat pel ministre de l'Interior? Si hi havia un senyor X, era Mariano Rajoy o estava encara més per damunt? Quin era el paper de l'estament judicial?
La manera com el govern de Pedro Sánchez ha mirat de cobrir aquella etapa del Partit Popular —de fet, la comissió del Congrés s'esllangueix sense que es vegi cap voluntat que sigui realment efectiva— fa pensar que hi havia més acords dels que en realitat coneixem. Després els socialistes han fet veure que tot els era aliè, però han aixecat un mur que afavoreix la impunitat dels que estaven darrere conspirant contra l'estat de dret. Com pot ser que aquest hagi acabat sent un tema dels catalans i no, en canvi, que hi hagi una gran preocupació a Espanya perquè l'Operació Catalunya s'hagi arribat a produir? És què més enllà de l'Ebre tot val per la unitat d'Espanya?
L'estat espanyol no seria més feble si depurés responsabilitats. Avui aquella etapa ja no pot quedar enterrada sota les catifes dels despatxos oficials. Perquè cada vegada que sembla que el tema desapareix de la primera línia de la informació, poc després torna amb més força i amb noves notícies. I aquest serà el recorregut que tindrà fins que accedim a la veritat. Passarà temps, no sabem com, però no tinc cap dubte que tota la veritat s'obrirà pas. I els responsables en pagaran les conseqüències.