Planteja la tinenta fiscal del Tribunal Suprem, María de los Ángeles Sánchez Conde, que, a la vista que l'esmentat tribunal va condemnar el 2019 els membres del Govern de Catalunya Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa pel referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i ara els nega l'amnistia, seria procedent la concessió d'un indult, ja que és excessiu que continuïn complint, els quatre dirigents independentistes, penes d'inhabilitació per a càrrec públic. Més enllà de la raó que pugui tenir l'expedient firmat per la tinenta fiscal, partint de la reiterada negativa del TS a amnistiar la malversació de l'1-O i com a resposta a la petició d'un ciutadà particular, que va presentar al juliol una petició perquè el govern espanyol indulti la inhabilitació a càrrec públic, hi ha un argument de molt més pes. L'indult seria un pas enrere respecte a la llei d'amnistia.

Els indults de què gaudeixen els quatre presos polítics van ser concedits pel govern de Pedro Sánchez el juny de 2021 i cal recordar que van ser parcials, provisionals i reversibles. Una mesura de gràcia. Què vol dir tot això? Que el govern espanyol, igual que els dona, pot demanar-ne l'anul·lació, si considera que no es donen les circumstàncies per les quals van ser atorgats per mantenir-los vigents. Una declaració que es consideri molt pujada de to, una crida a la mobilització per reclamar de nou la independència de Catalunya o qualsevol circumstància de les que van envoltar els moviments d'aquells anys, podria provocar que l'executiu espanyol demanés la seva anul·lació o, fins i tot, que el Tribunal els revertís perquè no es donessin les condicions i els fes reversibles. Això, sense oblidar el més important: l'amnistia és l'oblit penal a tots els efectes. No hi ha reiteració en cas de condemna i també representa una victòria política, cosa que no passa amb l'indult.

Si la palanca per negar l'amnistia no fos la malversació, se n'hauria trobat una altra

Aquest camí, el de l'indult, no és, per tant, transitable. Cal posar en relleu a Espanya i a Europa l'incompliment del Tribunal Suprem, que lluny d'adoptar una posició jurídica, com és la seva obligació, està desafiant el poder legislatiu. La qüestió no és, com sostenen els magistrats, que hi ha una escletxa legal per la malversació, ja que l'1-O va suposar un enriquiment dels condemnats, perquè l'haurien hagut de pagar ells. La llei està ben clara. Una altra cosa és que, una vegada més, es faci una interpretació esbiaixada per impedir l'objectiu dels legisladors: amnistiar tots els condemnats, processats o pendents de judici que tinguin causes relacionades amb el procés independentista des del seu mateix inici. Els jutges, en agafar-se a la qüestió de la malversació, estan fent una cosa gravíssima, són ells els qui decideixen i el poder legislatiu no té manera d'imposar la seva voluntat. Perquè, no hi ha dubte, que si la palanca per negar l'amnistia no fos la malversació, se n'hauria trobat una altra.

No és aquest l'únic cas en què la llei d'amnistia continua sense arribar als seus beneficiaris. No arriba als polítics i excàrrecs de Junts i ERC, tampoc als síndics de l'1-O i ara és el torn de la desena d'excàrrecs de l'Associació Catalana de Municipis (ACM), investigats per unes despeses per l'1-O. El titular del jutjat d'instrucció 16 de Barcelona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) juguen entre ells com el gat i el gos, passant-se la pilota els uns als altres. Així, el jutjat 16, que investiga una querella de la Fiscalia pels delictes de malversació de fons, frau i exacció il·legal, ha tornat a enviar la causa de l'ACM al TSJC i puntada de peu cap endavant. Poc sembla importar que el magistrat es treu la responsabilitat d'analitzar si els ha d'aplicar l'amnistia, com exigeix la llei. Només una cosa importa: endarrerir-la tant com sigui possible. Les facilitats de la llei de l'oblit sembla que només siguin per als policies. I així, lluny d'anar al paquet d'amnistiats, es diria que són ells els principals —també en nombre— beneficiats.