Aquest dissabte ha fet sis mesos dels atemptats gihadistes del 17 d'agost a Barcelona i Cambrils en els quals van perdre la vida quinze persones i que lamentablement han marcat tot aquest temps la vida política i econòmica de Catalunya. Una matança terrorista de la qual ho desconeixem gairebé tot, perquè al cap de poc temps de l'èxit policial dels Mossos es va iniciar contra el cos la campanya de descrèdit més despietada que ha patit mai un cos policial. Els fets són que el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, va ser desposseït del comandament per l'actuació del cos en el referèndum de l'1 d'octubre, el conseller d'Interior, Joaquim Forn, és a la presó i la policia catalana té una dependència jeràrquica del Ministeri de l'Interior.
Les comissions d'investigació al Congrés dels Diputats i al Parlament no han tirat endavant i la foscor més absoluta plana sobre un dels interrogants principals d'aquell 17 d'agost: quina era la relació entre l'imam de Ripoll Abdelbaki es Satty i el CNI? Era confident del CNI quan hi va haver els atemptats? S'haurien pogut evitar si els serveis de seguretat de l'Estat haguessin informat la policia catalana de la condició de l'imam de Ripoll?
El més cridaner del cas és que sembla que totes aquestes preguntes no interessin a ningú. Només a l'independentisme català, que ha plantejat amb poc èxit a les cambres preguntes parlamentàries. Com és possible que ni Ciutadans ni el PSOE no vulguin saber la veritat? Aquest mur de silenci polític l'únic que fa és sembrar de dubtes l'actuació del Ministeri de l'Interior i del CNI. La pèrdua de vides humanes i l'enorme commoció que hi va haver a tot Catalunya obliguen tothom a aclarir la veritat. Quan es van cometre els atemptats del març de 2004 a Madrid no hi havia cap espai de la vida pública, política, mediàtica i intel·lectual de l'òrbita del Partit Popular que no advoqués per descobrir la veritat.
Per què ara és millor el silenci que la veritat? No ens hauríem de conformar amb aquesta resposta.