Com que la política resideix, i molt, en els gestos, caldrà donar el valor que correspon a "la nova etapa de normalització", per utilitzar el llenguatge de Pedro Sánchez, i que, ara per ara, consisteix en en el fet que els nous ministres actuen amb un punt de desdeny, quan no de menyspreu, al parlar de la qüestió catalana i les posicions defensades pels independentistes.

L'últim ha estat el ministre de la Presidència i nou home fort del Gabinet, Félix Bolaños, que ha assenyalat que el procés sobiranista s'està acabant, que Catalunya ha de superar la fase identitària, "sobre la qual clarament no ens posarem d'acord", i ho ha reblat amb la frase que més agrada als unionistes: hem d'abordar els "problemes" dels catalans. La ministra d'Administracions Públiques, Isabel Rodríguez, a més de preguntar-se si els independentistes han après "la lliçó", ho va definir aquesta setmana amb unes paraules semblants: parlar de les coses que importen.

Afirmo des de fa temps que Pedro Sánchez sap molt bé a què juga. És un trampós reconegut per tots però no sol equivocar-se amb el que més li convé a curt termini. I és el més allunyat d'un estadista. Li van imposar els impostos a Europa i els ha venut com un gest humanitari i de gran governant, quan el que espera és garantir-se el suport parlamentari per acabar la legislatura. Continua la repressió de l'independentisme —el Tribunal de Comptes és l'exemple d'aquests dies— mentre propaga a Europa que el conflicte català ja està en vies de solució i que el diàleg amb el seu govern funciona. Diu que no a totes les propostes —amnistia, referèndum i autodeterminació— i hi continua havent aquest punt de somieig en molta gent que, al final, afluixarà.

El cas del Tribunal de Comptes és especialment escandalós per diversos motius. És un organisme polític, que està duent a terme una actuació política, que manca de base per sustentar les acusacions que fa de malversació de fons per l'acció exterior de la Generalitat entre 2010 i 2017. La xifra de 5,4 milions de fiança està feta per arruïnar als 34 alts càrrecs independentistes, i els obstacles que ha posat des del primer moment en negar una pròrroga d'un mes demostren que preval l'escarment per sobre de qualsevol altra cosa. El Govern ha utilitzat, gairebé al límit del temps marcat —les 24 hores d'aquest dimecres—, la via de l'aval de l'Institut Català de Finances (ICF) després de la negativa de les entitats financeres i de manera transitòria. Veurem quina és la resposta del Tribunal de Comptes.

El dia a dia és un camp de mines en les relacions entre el govern d'Espanya i Catalunya, amb dues posicions clarament antagòniques davant del conflicte. El que succeeix és que en aquest camp de mines en el qual es juga la partida, un està còmodament assegut a l'ombra sense córrer cap risc i veient-les venir, mentre l'independentisme prova de creuar-lo deixant pel camí alguna cosa més que persones represaliades. La política de les promeses davant la política dels resultats.