La bola de neu inflada judicialment, políticament i mediàticament contra Adrià Carrasco, que el va obligar a exiliar-se a Bèlgica el 10 d'abril de 2018 una vegada va saber que estava acusat de terrorisme, sedició i desordres públics, ha tingut el seu punt final aquest dilluns davant de la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El jove d'Esplugues de Llobregat ha tornat del seu exili una vegada el jutge de Granollers, l'últim davant el qual ha acabat la causa, ha arxivat el cas. Gairebé tres anys d'exili, que es diu aviat, per una causa iniciada per l'Audiència Nacional i la Guàrdia Civil que l'acusava de terrorisme i el situava al capdavant dels CDR i que, a mesura que ha anat transcorrent el temps, ha anat caient com un castell de cartes.

Però en aquest cas, com en altres que hem vist, l'objectiu final era causar el màxim de por possible a la ciutadania i fer evident que la repressió contra l'independentisme català seguia viva i que, a més, era indiscriminada. La causa contra Adrià Carrasco tenia els peus de fang, cosa que es va veure des del primer moment. Però durant més de trenta mesos, el sumari ha passat d'una instància judicial a una altra, així fins a deu ocasions. Si, una desena d'instàncies judicials fins a quedar arxivat. Per estrany i inexplicable que pugui semblar, aquesta ha estat la situació fins que el jutge de Granollers ha argumentat que arxiva el cas perquè no hi ha proves que acreditin el delicte. O sigui, tot era un muntatge.

L'Estat espanyol està comprovant en els últims dies com tot l'arsenal de fake news, inconsistents ordres d'extradició i repressió indiscriminada, és progressivament desmuntat i acaba, al final, quedant en res. La justícia belga li va fer un forat descomunal al Tribunal Suprem la setmana passada, arran de la negativa a extradir el conseller Lluís Puig, una circumstància que, amb seguretat, és l'avançament del que també acabarà succeint en uns quants mesos amb Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. El temps no és un bon aliat de l'Estat espanyol, encara que el mal que han patit o encara pateixen els represaliats és inesborrable i imperible. Com més trigui el govern de Pedro Sánchez a concedir els indults als presos polítics i la resta de represaliats del referèndum de l'1 d'octubre, més es veurà que tan sols hi ha un càlcul polític d'una decisió que no és de magnanimitat, sinó de justícia.

I és obligat que l'independentisme exigeixi una llei d'amnistia i sigui capaç de doblegar la voluntat de l'actual govern espanyol, còmodament refugiat en la fal·làcia que és impossible. Les majories parlamentàries serveixen per a això i cal saber-los explicar a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias que no estaran en condicions de mirar cara a cara a la societat catalana si no es produeix un moviment polític com el de l'amnistia. Parlant clar i català: l'amnistia no ha de ser objecte de negociació, sinó que hauria de ser la finestra imprescindible per a qualsevol negociació. Una cosa que és radicalment diferent. No fer-ho així vol dir que s'accepten casos com el de l'Adrià Carrasco o l'infame judici de l'1 d'octubre al Tribunal Suprem.