Barcelona sempre va tenir poques opcions d'acollir la seu de l'Agència Europea del Medicament i després de la violència policial del passat 1 d'octubre, presenciada gairebé en directe per televisió als cinc continents, cap. Zero. Per això, el normal és que fos severament castigada de bon començament i la primera eliminada davant Bratislava, Copenhaguen, Milà i Amsterdam, la ciutat guanyadora. Aquesta és la realitat i, com succeeix sempre, a uns agradarà més i a altres menys. Anem a pams: el govern espanyol ja considerava el mes de juliol passat "una tasca pràcticament impossible" guanyar la candidatura i adduïa com a excusa les posicions de l'independentisme català. Totes les plagues d'Egipte acaben sent culpa del Govern per poc que un es deixi portar per la potència mediàtica de l'unionisme. Però la realitat és molt diferent.

Vegem quins han estat els èxits de la diplomàcia espanyola en els últims temps: el setembre del 2013, Madrid perdia per tercera vegada la nominació olímpica davant Tòquio que va ser l'escollida per als Jocs del 2020 i Istanbul, que va arribar a la final. La capital espanyola ja havia perdut el tren olímpic en les dues prèvies anteriors per escollir la ciutat dels Jocs Olímpics del 2012 i el 2016. Després de tres fracassos consecutius i un dèficit econòmic colossal, Madrid ha decidit hibernar durant uns anys la seva candidatura.

El 2015, el ministre d'Economia, Luis de Guindos, va perdre el pols davant l'holandès Jeroen Dijsselbloem per a la presidència de l'Eurogrup, el fòrum que reuneix els ministres d'Economia dels països de la UE. Va ser una derrota dolorosa que va implicar el mateix president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que no va tenir prou amb el suport de l'Alemanya d'Angela Merkel. Fa uns mesos es va produir un segon intent que no va arribar a fructificar, ja que els suports de Guindos eren fins i tot inferiors als de la primera ocasió. Espanya també és absent del comitè executiu del BCE i ha perdut la cadira de l'exministra socialista Magdalena Álvarez com a vicepresidenta del Banc Europeu d'Inversions (BEI) després que dimitís el 2014 arran de la seva imputació en el cas dels ERO d'Andalusia.

Anem a la Comissió Europea. Espanya ha perdut la vicepresidència econòmica que va ocupar Joaquín Almunia i el càrrec d'Alt Representant en Política Exterior que durant anys va dur el segell de Javier Solana. Avui ocupa una cartera de pes polític escàs com la d'Energia. Podríem seguir en altres estaments en els quals la influència de la diplomàcia sempre és important com el COI, el Fons Monetari Internacional, la UNESCO...

Realment, amb aquest full de presentació, algú podia ser optimista amb la candidatura de Barcelona? O, senzillament, era un exercici d'il·lusionisme.