Com molts catalans recordem bé, diumenge passat, dia de la jornada electoral, es va produir un fet gravíssim: un robatori de coure va deixar sense servei la totalitat del servei de Rodalies. Va ser un caos absolut d'una infraestructura que fa anys que hauríem de gestionar totalment i que els diferents governs espanyols regategen una vegada i una altra, i venen fins i tot com a transferència integral el que ja veurem què acaba sent finalment. D'entre les moltes vergonyes d'aquesta última crisi a Rodalies pel robatori de coure, hi ha aquesta actitud fanfarrona del ministre de Transport, Óscar Puente, mirant d'espolsar-se les responsabilitats i traspassar-les als Mossos d'Esquadra, als qui va acusar d'ineficaços. Generalitat i govern de l'Estat es van embolicar en una picabaralla que va provocar una crisi institucional, en la qual, com sabem per experiència, els catalans tenim poca cosa a guanyar davant la implacable maquinària i el poder espanyol, que actua com una piconadora.

Òbviament, Puente no va dir la veritat i, aquest dijous, el jutjat de Cerdanyola del Vallès, que va ser el que va rebre la denúncia d'Adif, ha dit que no ho investigarà i que feia cas als Mossos. El tall s'havia fet a Barcelona i li toca a un jutjat de la capital assumir la investigació d'aquest furt de coure. Per cert, la quantitat robada no era, com va dir Adif, de 40 metres sinó de 120. Tampoc no hi havia indicis de sabotatge, com va sostenir el ministeri en una història que ara es desmunta. Dins de la gravetat que suposa el maltractament permanent en una infraestructura bàsica per als catalans, estaria bé que en les negociacions que s'obriran per formar el nou Govern després dels resultats electorals que s'han produït —encara que tampoc no sabem en què s'acabaran concretant i si anirem a noves eleccions—, hi hagués un fil conductor del que Catalunya no ha de continuar acceptant com un mal que no té cap solució.

L'agenda de país hauria d'incloure infraestructures, finançament, immigració i món rural i llengua i educació

Hauria de ser el més semblant a una agenda compartida de la centralitat política, ja que el que sí que han deixat clar les últimes eleccions catalanes és que els partits del no pel no i el bloqueig del progrés han estat escombrats allà on els ciutadans esperen respostes. N'hi ha prou amb mirar el que ha passat a Tarragona —el complex Hard Rock—; a Lleida —els Jocs d'Hivern del Pirineu— o Barcelona amb l'ampliació de l'aeroport del Prat. Alguns vets s'haurien d'aixecar perquè la ciutadania s'ha expressat majoritàriament en una direcció. Aquesta agenda hauria d'incloure, almenys, quatre grans carpetes que són transversals i de país: infraestructures, finançament, immigració i problemàtica del món rural i llengua i educació. En les quatre, hi hauria d'haver un gran acord per fer un salt total i girar com un mitjó les regles de joc.

En part, van unides perquè del nou model de finançament —tant li fa com es digui: si específic, singular o personalitzat— han de penjar totes les altres coses. No es tracta de fer un pas, sinó de posar punt final a la situació actual i exigir un model de finançament que ens apropi al dels bascos, tingui el nom que tingui. És el moment, i no s'hi ha de renunciar. Aquesta manera d'utilitzar el poder polític ha de desembocar en un control de les infraestructures i una modificació radical de les inversions fixades als pressupostos de l'Estat. Un euro que figuri als comptes públics i no s'executi ha de ser un euro que es reemborsi a la Generalitat perquè pugui agregar-lo als pressupostos. La immigració ha d'entrar a l'agenda, com hi ha entrat als països del nostre entorn. Res millor que l'anàlisi es faci des de Catalunya i les propostes que es facin siguin des d'aquí amb el control dels mecanismes per poder actuar al país del present i amb les necessitats d'ara.

Fins que no entenguem l'emergència en totes aquestes carpetes, el país no farà el salt que necessita i que ja no pot esperar. I sí, hi ha dos candidats a ostentar el Govern que han expressat la seva disposició i hi tenen legitimitat: Salvador Illa i Carles Puigdemont. Serà un problema de majories i d'aliances per no quedar abocats a noves eleccions.