La gran farsa jurídica i política muntada per l'estat espanyol segons la qual a Catalunya s'havia produït un cop d'estat com el protagonitzat pels militars el 23 de febrer de 1981 i, en conseqüència, els seus màxims dirigents polítics i socials havien de ser jutjats i condemnats per un delicte de rebel·lió ha patit aquest dijous una estocada definitiva de la justícia alemanya via l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein. El president Carles Puigdemont no serà extradit per les autoritats alemanyes per rebel·lió en cap supòsit, ja que la decisió del tribunal en aquest aspecte no és recurrible i s'obre ara un procés de diversos mesos en altres instàncies judicials superiors alemanyes, inclòs el Constitucional de la República Federal, en què s'escoltarà les parts i es decidirà si es manté o no l'extradició per malversació acordada en primera instància pels jutges de Schleswig-Holstein.

La victòria de les tesis defensades per l'equip jurídic de Carles Puigdemont és important; la derrota del jutge Pablo Llarena també. Tota l'arquitectura jurídica pretesament armada a través d'interlocutòries insostenibles i irreals ha quedat feta miques. Es podrà dir més alt, es podrà amagar, es podran posar draps calents però la rebolcada de la justícia alemanya a l'espanyola, com abans la justícia belga o la justícia suïssa, i, previsiblement, la del Regne Unit, hauria de fer enrojolar tots aquells que des de la judicatura, la política o els mitjans de comunicació han propagat un discurs destinat a generar l'odi entre ciutadans per un grapat de vots o per una mal entesa defensa de la unitat d'Espanya. L'estratègia de la internacionalització judicial del conflicte a través de membres del Govern cessat pel 155 a l'exili s'ha demostrat encertada.

La decisió de l'Audiència territorial de Schleswig-Holstein no pot ser més aclaridora i en la resolució hi ha dues frases contundents: "El tribunal declara inadmissible l'extradició pel càrrec de rebel·lió. Les accions atribuïdes a l'expresident Puigdemont no constitueixen ni el delicte alemany d'alta traïció (article 81 del Codi Penal) ni el d'alteració d'ordre públic (article 125 del Codi Penal)". I, en un altre moment acaba: "El referèndum de l'1 d'octubre en si mateix no va provocar aquest nivell de violència per la mateixa raó que no va ser capaç de conduir directament a la separació d'Espanya, i, segons la voluntat del perseguit Puigdemont, només pretenia ser el preludi de futures negociacions".

Seria d'esperar que el jutge Pablo Llarena en prengués bona nota i la Fiscalia General de l'Estat també. Es pot mantenir l'acusació de rebel·lió contra vent i marea només per raons exclusivament polítiques i sense que ni una de sola de les instàncies judicials dels Estats europeus en què hi ha presos polítics hagi considerat creïble que aquest delicte va existir? En bona lògica, decaiguda ja l'acusació de rebel·lió per la qual pot ser jutjat el president Puigdemont a Espanya, hauria de produir-se un efecte dòmino sobre els presos polítics a Catalunya. En primer lloc, sobre els tres dirigents independentistes que són a presó només pel càrrec de rebel·lió, que és el cas de la presidenta Carme Forcadell, l'expresident de l'ANC i diputat al Parlament, Jordi Sánchez, i el president d'Òmnium, Jordi Cuixart. Cap dels tres no està processat per malversació i, per tant, no té sentit que continuïn a la presó. Respecte als altres sis ―Junqueras, Turull, Rull, Forn, Romeva i Bassa― es mantindria el delicte de malversació, una cosa que no justifica en cap supòsit la presó preventiva.

Cal confiar que si Llarena no segueix aquest camí sigui la Fiscalia General de l'Estat la que l'insti. Mecanismes en té de sobres, arguments jurídics i decisions d'altres corts europees també. Una altra possibilitat no descartable absolutament és que el jutge Llarena retiri l'ordre d'extradició davant de la humiliació patida, la qual cosa permetria a la justícia espanyola i a la fiscalia continuar mantenint el cap sota de l'ala, sense assumir les conseqüències judicials de la derrota.

Queda per a un altre article posterior l'enorme error que va suposar el discurs televisiu de Felip VI el passat 3 d'octubre amb greus acusacions al govern català de situar-se al marge del dret i de la democràcia buscant una similitud amb la intervenció del seu pare en el 23-F. El Rei es va allunyar de la societat catalana, qui sap si irreversiblement, i va donar ales als que parlaven d'un colpisme inexistent. Aquella intervenció queda per a les hemeroteques: és la fotografia de com el monarca i la corona com a institució va entrar en el fragor de la batalla política i es va autoinfligir un greu mal. La monarquia espanyola està més qüestionada que mai i es reobre el passat de Joan Carles I i les denúncies de corrupció. Les esquerdes en l'arquitectura de l'estat espanyol comencen a ser enormes.