En plena discussió sobre l'estratègia a seguir per l'independentisme i debats moltes vegades estèrils entre els seus dirigents, el moviment cívic que li dona suport ha demostrat aquest dissabte al carrer que són poc permeables a tacticismes i interessos partidistes. Més de cent mil persones, 110.000 segons la Guàrdia Urbana, han recorregut el centre de Barcelona demanant la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. I han demostrat, una vegada més, la musculatura d'un moviment capaç d'expressar un dissabte d'un mes de juliol pacíficament i multitudinàriament la injustícia de les causes penals amb privació de llibertat contra els líders independentistes.

En una setmana fortament marcada pel revés de la justícia alemanya al jutge Pablo Llarena i, per extensió, a tota la Sala del Tribunal Suprem però també a la fiscalia, als partits del 155 i a la monarquia espanyola, la mobilització d'aquest dissabte torna a exercir pressió per a la immediata llibertat dels presos polítics. Espanya ha perdut la partida de la rebel·lió que es va inventar per poder sustentar el discurs polític i mediàtic que va crear i que, a la fi, va desembocar en la suspensió del Govern i de l'autonomia.

Avui es veu amb absoluta claredat la pantomima que va permetre fer tot allò. Arrasar l'autonomia i intentar liquidar amb empara legal una generació política. No valia l'acusació de malversació, que, d'altra banda, tampoc no ha pogut ser provada i el govern espanyol diu que no va existir. Per donar l'escarment buscat s'havia d'armar una causa judicial que després del pronunciament alemany és indefensable.

Per això el Tribunal Suprem prefereix enrocar-se i jutjar únicament els que són a la presó. També els fiscals del cas viuen com una humiliació haver de rebaixar la petició de condemnes.

Davant els que defensen que les manifestacions i la solidaritat amb els presos ja són sobreres, val la pena ressaltar que mentre no es reverteixi la situació de tots els que són a la presó i en l'exili mai no en sobren. I que el moviment independentista troba sempre al carrer la força que se li nega. Que no és patrimoni de ningú: ni de partits ni d'entitats; ni de moderats ni de radicals; ni de pragmàtics ni d'aventurers. És de tots, excepte d'aquells independentistes que no hi volen ser.