Encara que l'amenaça de Vladímir Putin a Suècia i Finlàndia de greus repercussions militars i polítiques si ingressen a l'OTAN pot semblar extemporània, el comportament autòcrata del president de la Federació Russa després de la seva invasió d'Ucraïna hauria d'acostumar Occident a mesurar millor els seus actes d'intimidació. Res no és gratuït en l'era dels tirans i aquesta hauria de ser una lliçó, almenys, mentre duri l'actual conflicte bèl·lic que ha entrat en el seu segon dia enmig d'una solitud sorprenent d'Ucraïna que només salva la política declarativa mentre les forces militars russes proven d'assolir el control de tot el país. I això, en un moment en què sembla confrontar-se la impotència d'Occident davant la impunitat de Putin, els miraments dels primers i una opinió pública que, ara com ara, no té res a veure amb el crit unànim del "no a la guerra" davant el que es va anomenar el Trio de les Açores: Bush-Aznar i Blair.

Contra aquells tres, que es van saltar els contrapesos de la comunitat internacional i també van tirar pel camí del mig en la recerca d'una glòria que no només no assolirien sinó que  únicament van obtenir la reprovació, l'esquerra ho tenia molt fàcil i encara recordo aquelles icòniques portades el 2003, després de la invasió de l'Iraq, quan Barcelona era la capital mundial de la pau i 1,3 milions de persones van sortir al carrer per protestar. Aquest divendres eren uns quants centenars de persones a la plaça Catalunya, la gran majoria ucraïnesos, mentre res no semblava afectar la gent que entrava i sortia sense perdre les maneres, per exemple, d'El Corte Inglés. Ha de ser que, en aquestes circumstàncies, costa més ser anti-rus que antiamericà i, per descomptat, cal ser anti-OTAN encara que l'organització atlàntica es mogui ara per ara més com una força militar de defensa que d'atac.

No n'hi ha prou amb dir que Vladímir Putin és un polític fanfarró -fins i tot aquest divendres enmig de la invasió es permetia instar els militars ucraïnesos a fer un cop d'estat contra el seu president i prendre el poder assegurant-los que amb ells el diàleg seria més fàcil-. S'ha demostrat que és capaç de dur a terme les seves amenaces envaint Ucraïna, enfrontant-se a Europa i als Estats Units mentre uns s'excusen en la seva impotència i els altres en la distància de l'escenari dels fets. Europa no troba la resposta a donar al conflicte i es constata novament que la seva influència és molt petita i la seva capacitat de rèplica tant militar com política més que deficient.

Ho ha posat de manifest l'anterior president del Consell Europeu i actual president del Partit Popular Europeu, Donald Tusk, que directament ha acusat Alemanya, Itàlia i Hongria de bloquejar sancions més dures a Rússia. És possible que el seu origen polonès tingui alguna cosa a veure amb l'agressivitat dialèctica però no són unes manifestacions d'un polític qualssevol. La divisió europea i la fredor tàctica de Biden dibuixen un horitzó en què Rússia sembla portar un gran avantatge en espera de l'impacte de les sancions econòmiques, que tampoc seran immediates en la seva execució i molt menys en l'impacte real a la població russa, aparentment preparada per resistir per un bé que creuen superior com és la defensa del que molts consideren una part del seu territori.