És molt probable que el president de la sala segona del Tribunal Suprem que ha jutjat els presos polítics catalans només ho imagini però cal que se li digui ben clar: la filtració de la sentència, que sembla que es farà pública aquest dilluns, ha causat un estrès innecessari als nou encausats, a les seves famílies i als seus amics. No sé si ha estat una mirada d'odi o una crueltat afegida al que ja han passat Oriol Junqueras, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Carme Forcadell, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que fa al voltant de dos anys a la presó. Segurament, han passat el pitjor cap de setmana de la seva vida, amb una condemna filtrada que ja saben que no els tornarà, quan es faci pública en les pròximes hores, la llibertat robada, ni podran tornar a ser amb les famílies durant temps, ni amb els amics, ni veuran créixer els fills, ni acompanyar els pares. Ni tantes altres coses perquè l'Estat fa temps que va concloure que amb una condemna exemplar esclafaria la revolta catalana.

I els sabem a tots ells innocents de les acusacions greus que es van fer en el judici i de la sentència que es dictarà aquest dilluns. Ho creiem fermament els seus amics, que els coneixem, sabem de la seva honestedat, del bon criteri i del compromís amb la democràcia, la no-violència i el bé comú. Però també ho creu una part molt important de la ciutadania catalana, molta de la qual ni els ha votat mai ni els votarà. Simplement, perquè l'atropellament de molts dels seus drets que han patit és flagrant, com s'anirà veient quan es disseccioni la sentència. Cap sentència, per més cruel que sigui, no canviarà aquest estat d'ànim. El jutge Manuel Marchena i els altres sis membres del tribunal redactaran i firmaran una sentència que es correspon poc amb els fets viscuts, en opinió de juristes, i que un dia Europa farà miques en moltes de les seves parts.

Catalunya entrarà en qüestió d'hores en una dimensió desconeguda. Ningú no pot calibrar amb precisió quina serà la resposta de la societat catalana, que ha acumulat aquests últims dos anys un enorme dolor per la presó i l'exili dels seus representants electes i la desproporcionada actuació de les forces de seguretat de l'Estat en el referèndum de l'1 d'Octubre. La sentència del Suprem no serà un fet més: tocarà directament la fibra de molts centenars de milers de catalans, de més de dos milions de persones, interpel·lades directament pel Tribunal. No s'hauria hagut d'arribar mai a aquesta situació, sobretot amb una societat com la catalana que basa en el diàleg la seva fortalesa més gran. Per què no s'ha fet? Per què el discurs del Rei del 3 d'octubre? Era necessari vexar permanentment la societat catalana? Acorralar-la fins a voler-la rendida?

En tots els moments de la història, el catalanisme en el seu moment i més recentment l'independentisme, el que ocupa per dret propi l'espai central del país, ha sabut donar una resposta conforme amb l'embat que tenia al davant tenint en compte tres premisses: la resiliència, la dignitat i les ànsies de llibertat.