Potser no som gaire lluny de donar la raó als que afirmen que l'aprovació de la llei d'Amnistia ha acabat sent un bumerang contra els seus promotors. Lluny de complir els objectius que tenia, funciona com un corredor per deixar sense càstig els agressors de l'1-O mentre que els que havien de ser els beneficiaris de la llei es debaten en un laberint judicial, amb gran experiència en teixir una malla de la qual sol ser impossible sortir. I això passa des que es va aprovar la llei el maig del 2024 pel Congrés dels Diputats. Ha hagut de passar un temps suficient per comprovar que existeix una decisió col·legiada que per als líders del procés sigui impossible assolir l'amnistia. Això avui ja ningú no ho discuteix. Fonamentalment, perquè no hi ha d'on agafar-se per defensar el contrari i les promeses del govern espanyol movent l'espantall del Tribunal Constitucional cotitzen a la banda baixa de la credibilitat. Després del que ha plogut, cal tenir unes certes dosis de candidesa per comprar material defectuós.

Aquest divendres llegia una notícia en aquest diari que em posava els pèls de punta: la jutgessa no resol l'amnistia per als 40 excàrrecs del Govern de Carles Puigdemont i empresaris processats per l'organització de l'1-O i els envia a judici. Vull pensar que, al final, se'ls acabarà aplicant l'amnistia i amb això la norma de l'oblit penal a aquests exresponsables de la Generalitat. Però més enllà d'aquest futurible hi ha una qüestió que ens hauria de preocupar a tots: com és possible aquest menysteniment i aquesta reinterpretació constant del que diu la llei publicada al BOE? El drama que estaran passant totes aquestes famílies quan comproven que és la ideologia la que acaba situant-los al carril de l'amnistia o, al contrari, que el seu sumari va de jutjat en jutjat, no deu ser responsabilitat de ningú. Tampoc l'ansietat dels afectats o el cost econòmic que tenen les seves causes judicials després de set llargs anys entre lligalls judicials dels quals mai no acaba sortint.

Els no amnistiats estan condemnats a una doble repressió: la que han patit durant molt temps i la que continuen arrossegant

Segons les últimes dades recopilades per Alerta Solidària, que defensa el gruix d'activistes independentistes, s'han concedit 193 amnisties, 96 de les quals a agents de cossos de seguretat, el que representa el 49% del total. Al contrari, la norma de l'oblit penal s'ha fet efectiva per a 84 manifestants i activistes i per a 13 polítics i càrrecs públics. Aquesta setmana, Òmnium Cultural oferia unes dades complementàries eloqüents. Un 39% de les persones represaliades que han demanat l'amnistia l'han aconseguit o han vist finalment arxivada la seva causa, el 41% de les demandes encara no han estat resoltes, un 7% de les sol·licitades estan denegades i gairebé un 13% continuen en suspensió per preguntes plantejades al Tribunal Constitucional o al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. L'estudi d'Òmnium concloïa que les denegacions i exclusions de l'àmbit d'aplicació de la llei han respost a una interpretació arbitrària i ideològica per part de jutges i magistrats que, en tot cas, no respecta la divisió de poders entre el legislatiu i el judicial.

Si tot això és tan evident, com és possible que no sigui objecte de debat diari i que lluny de centrifugar el problema cap a la justícia es busquin mecanismes per corregir-lo? Només cap com a explicació la manca de voluntat d'uns i d'altres per situar-ho com un tema central i que abandoni la seva posició marginal. Evidentment, aquesta no és la repressió física de les porres policials que va deixar més d'un miler de ferits. És una cosa molt més subtil, una repressió de baixa intensitat, que per a molts dels qui no la pateixen acaba sent, a més, per injust que sembli, una cosa pesada i del passat. I, en el fons, els que la pateixen estan condemnats a una doble repressió: la que han patit durant molt temps i la que continuen arrossegant. Aquesta última, amb una certa indiferència, ja que els discursos oficials volen oblidar-ho com més aviat millor, tant si els represaliats tenen rostre conegut com si són ciutadans anònims.