El PSC ha anunciat que abandonarà l'hemicicle del Parlament dimecres vinent quan es votin les anomenades lleis de desconnexió, la llei del Referèndum i la de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República, com a senyal de protesta, perquè no vol participar en una votació que liquida l'Estatut d'Autonomia i la Constitució. Abans ho havien anunciat el Partit Popular de Xavier García Albiol de manera oficial i, d'una manera no tan concreta, la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas. En total, almenys 52 parlamentaris no faran ús del seu dret de votació com a protesta (legítima) o com a rebequeria (discutible) en la qüestió més fonamental de la legislatura. El cert és que a les actes de la sessió la seva absència no computarà com a vot emès i els seus votants tindran a canvi la imatge d'una part de l'hemicicle buit, imatge que, d'altra banda, no és excepcional a la Cambra catalana. No deixarà de ser cridaner que després de tant enrenou durant aquests anys els vots contraris en el Parlament es comptin, en tot cas, per unitats i no per desenes.

El parlamentarisme té aquestes coses: està ple de martingales perquè els diputats puguin fer driblatges en curt. Les majories per apropar el reglament cap a posicions que li siguin més còmodes i l'oposició, que no sol guanyar la partida, conserva el dret a marcar amb força les seves diferències, espectacle inclòs. Almenys recordo una votació important en què PP i Ciutadans ja van fer el mateix: va ser l'octubre del 2013, quan van abandonar l'hemicicle en una votació sobre el franquisme després d'una discussió amb la llavors presidenta de la Cambra Núria de Gispert. La moció d'ICV condemnava "de manera solemne tota declaració o activitat que comporti qualsevol classe d'enaltiment, banalització, exculpació o negació del nazisme, franquisme i la resta de règims feixistes". PP i Ciutadans també se'n van anar i només va quedar a la sala un diputat popular, membre de la Mesa que, per més detalls, hi va votar en contra.

Més recentment, els tres grups polítics s'han absentat de la comissió de l'Operació Catalunya i de les seves conclusions. Una comissió parlamentària, per cert, que ha deixat meridianament clara la participació de les clavegueres de l'Estat en la desestabilització política de Catalunya i del govern espanyol en la persecució de les formacions independentistes. Un bon treball d'hemeroteca trobaria bastants més exemples, però potser aquests són suficients per posar en relleu, primer, l'obstruccionisme de l'oposició en molts dels debats que tenen a veure amb els temes que han marcat l'agenda política a Catalunya (els que ha impulsat el Govern, certament) i l'estratègia permanent de bloqueig a iniciatives de Junts pel Sí i la CUP.

Diuen que dimecres se n'aniran del Parlament en les votacions. Al final, serà una nota a peu de pàgina. Perquè el realment important no és aquesta absència puntual sinó per què se n'han anat de la solució preferida dels catalans que no és cap altra que acordar un referèndum. Per què se n'han anat els socialistes de la seva història de compromís amb posicions catalanistes, que fins i tot provoquen un gran malestar en molts alcaldes i càrrecs públics que no acataran l'ordre de la direcció. Potser sí que el més fàcil és anar-se'n.