La ciutat de Madrid va viure la seva tragèdia terrorista l'11 de març del 2004 a l'estació d'Atocha, on van morir 192 persones, i la ciutat de Barcelona va ser al seu costat. Barcelona ha sentit també als seus carrers el terrorisme global aquest 17 d'agost del 2017, amb quinze morts fins ara, i la ciutat de Madrid ha estat al seu costat. Les persones, davant de les tragèdies, són iguals a tot arreu: generoses i solidàries. Despreses i pròximes davant de la fatalitat.

Però d'aquell 11-M i els dies que el van seguir no només es recorda la solidaritat a doll de la ciutadania. Es recorda també la manipulació de la informació i de l'autoria dels atemptats, amb el Govern d'Aznar provant d'arribar a les eleccions espanyoles, tres dies després, amb la idea que havia estat ETA; l'aprofitament del poder, trencant la unitat de les forces polítiques i imposant una agenda suposadament unitària d'aquelles hores tràgiques; i també, el consens a mantenir les eleccions de 2004 amb un discurs clar: el terrorisme no marcarà l'agenda electoral. I no la va marcar, una dada que cal retenir per al futur.

Cal dir-ho abans que sigui massa tard: moltes coses comencen a recordar aquells dies entre l'11 i el 14 de març del 2004. Amb una diferència, llavors hi havia com ara un govern del Partit Popular a la Moncloa, però també hi havia una oposició disposada a plantar cara al discurs d'Acebes i companyia, ja que estava en joc el Govern. I bé que va aprofitar el PSOE els errors del PP. La gestió d'aquelles jornades li van donar la victòria electoral i José Luis Rodríguez Zapatero va ser portat volant al poder per la xifra de vots més gran que mai no van tenir els socialistes.

Ara no hi ha eleccions, però a la política espanyola i en molts mitjans de comunicació hi ha una cosa fins i tot més greu, com és el fet que els catalans volen celebrar un referèndum l'1 d'octubre. Encara falten moltes setmanes i no calia començar aquesta campanya tan bruta que prova de contraposar la lluita contra el terrorisme al referèndum. Però lamentablement, passades les primeres 24 hores, abans fins i tot que els Mossos resolguessin amb encert l'intent d'atemptat de Cambrils, la campanya ha començat. I des d'aleshores no ha parat. Provant de trencar la fibra emocional del dolor que hi ha a Catalunya. Declaracions, editorials, informacions, vinyetes... sembla que tot valgui, quan la vibrant unitat civil que hem vist aquests dies a Catalunya, si obliga a res, és a respectar el dolor i a mantenir la solidaritat.

Una societat viva com la catalana sabrà trobar un moment per a cada cosa i no despistar-se davant de xantatges emocionals cruels i perversos. L'exemple més clar ha estat la convocatòria aquest mateix dissabte per a d'aquí a set dies d'una gran manifestació per part del president Puigdemont i de l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. El lema serà No tenim por, tota una icona que ja ha fet seva la ciutadania catalana enmig d'un profund dolor. I és que no hi ha millor resposta davant de la tragèdia, el fanatisme, la insídia i l'insult que cridar ben fort: No tenim por.