No deixa de ser sorprenent que anant tan mal dades al món des que Donald Trump va arribar a la presidència dels Estats Units, el Congrés dels Diputats dugui a terme debats sobre si Espanya ha de sortir de l'OTAN o no. I que en propugnin la sortida partits amb representació al govern deu ser una peculiaritat made in Spain. També es troba al límit que aliats del govern votin per abandonar l'Aliança Atlàntica o, simplement, mirin cap a un altre costat. Com pensen que es farà front a la situació? Europa només està protegida per l'OTAN. Pot demanar auxili en cas d'un atac exterior —per exemple, de Rússia— i l'exèrcit europeu, que és una alternativa a futur, ni és per a ara, ni té prou consens.

La realitat és que l'OTAN té 32 estats membres, el seu secretari general és d'ençà de l'octubre passat l'holandès Mark Rutte, Espanya n'és membre des del 1982 i si alguna cosa és indiscutible és que la lluita d'alguns estats ha sigut i és per formar part de l'Aliança Atlàntica, no per sortir-ne. Per això, no deixa de ser sorprenent que formacions com Sumar encara mantinguin un grau d'immaduresa tan gran en aquest tema, malgrat formar part del govern. Els Verds alemanys, espai al qual totes aquestes formacions miren d'assemblar-se, fa anys que van superar aquest debat i avui són clarament proatlantistes. Si fa no fa, des del 1988, quan el seu líder, Joschka Fischer, llavors ministre d'Afers Exteriors, va donar suport a l'enviament de tropes a Kosovo per lluitar contra Sèrbia.

Europa només està protegida per l'OTAN, i l'exèrcit europeu, que és una alternativa a futur, ni és per a ara, ni té prou consens

Sempre es diu que cal maduresa política —és a dir, passar per un govern— per adoptar polítiques més realistes. Sembla que això a Espanya no succeeix i és molt més fàcil ser irresponsable que convèncer els teus electors de les necessitats presents. En aquest cas, també hi ha el torcebraç amb Podemos, que, des de fora de l'Executiu, molt sovint marca la posició i finalment arrossega els altres. També sorprèn l'abstenció d'Esquerra Republicana, encantada amb fer brindis al sol encara que el tauler global s'hagi complicat tant que tots els països estiguin obligats a adaptar-se al món real, no a l'ideal.

Les polítiques de defensa i la despesa militar marcaran l'agenda dels pròxims anys a tots els països. No estem davant d'un debat puntual que amainarà amb el pas dels mesos, sinó que lamentablement ha vingut per quedar-se, davant les posicions que marca l'administració Trump. No només el president, sinó tot el seu equip dirigent, i d'on sortirà molt probablement el candidat a les presidencials del 2028. Falta molt de temps, però amb els demòcrates despistats i sense líders clars, l'horitzó per remuntar la situació actual és clarament difícil. Europa haurà de sobreposar-se al seu egoisme de "primer els estats" i armar una política conjunta si vol tenir un mínim paper. No hi haurà salvació individual estat a estat, ni tan sols per al Regne Unit, aliat tradicional dels Estats Units. Avui, Amèrica té més que mai interessos, no amistats.