L'aclaparadora victòria d'Isabel Díaz Ayuso en les eleccions a l'Assemblea de Madrid celebrades aquest dimarts és directament proporcional a l'estrepitosa patacada que s'ha clavat Pedro Sánchez que, des del seu pedestal del Palau de la Moncloa, ha infligit a l'esquerra una derrota de les que fan mal. El PP restableix la seva hegemonia a la dreta, ensenya les dents d'una victòria important, que ja no es pot descartar que no es produeixi a Espanya, i situa Ayuso a la plataforma d'enlairament per aspirar a més càrrecs que el de presidenta de la Comunitat de Madrid.

Ayuso és la nova esperança del PP, replegant al seu feu gallec Núñez Feijóo i repetint gairebé 30 anys després l'operació Aznar: a la dreta se l'agrupa des d'un partit fort i amb un lideratge amb caràcter. Capaç, fins i tot, d'aturar el creixement de Vox, que es queda, pràcticament, amb els mateixos escons que fa dos anys. El PP queda a tan pocs escons de la majoria absoluta que en tindrà prou amb l'abstenció de Vox a la seva investidura en aplegar Ayuso més escons que tota l'esquerra junta.

No és Sánchez l'únic perdedor dels comicis. Comparteix aquest dubtós honor, almenys, amb Inés Arrimadas, que ha fet de Ciutadans un holograma polític. A Catalunya va perdre 30 escons i vint punts el passat 14 de febrer. A Madrid s'ha deixat 26 diputats i ha convertit la formació taronja en extraparlamentària, amb el 3% dels vots. A partir d'ara, el PP anirà absorbint els seus dirigents en un degoteig que no serà gaire llarg.

Menció a part mereix l'exvicepresident Pablo Iglesias, que ha decidit deixar la política després de quedar Podemos com a última força parlamentària. El seu principal problema ha estat doble: la seva collita electoral li serveix a l'esquerra de ben poca cosa, i, sobretot, el brillant resultat de Más Madrid —l'escissió que va realitzar el seu segon, Íñigo Errejón—, que fa el sorpasso al PSOE com a segona força, és de molt mala digestió.

La victòria estratosfèrica d'Ayuso, una absoluta desconeguda fa molt poc temps, posa de relleu la importància de l'estratègia política davant la política de les improvisacions. Ayuso és un producte de laboratori, però és un bon producte de laboratori per a aquells electors a qui s'adreça. La dreta extrema, la dreta i el centre que guanya amb ideologia i votants d'esquerra que fa seus amb fortes dosis de populisme. La llarga mà de MAR (Miguel Ángel Rodríguez), que ja va rescatar de Castella-Lleó Aznar, ha repetit la jugada amb Ayuso. L'altra cara és la d'Iván Redondo, artífex d'un gir al centre del PSOE per absorbir Ciutadans que ha estat un fracàs absolut.

Si l'independentisme català tingués el més mínim sentit del poder i la més mínima noció de com es reverteix la situació política en la qual el deep state ha col·locat Catalunya, amb la complicitat imprescindible del PSOE, es plantaria aquest mateix matí al Palau de la Moncloa i posaria a sobre de la taula les condicions perquè pogués comptar amb els seus 23 diputats al Congrés. Si no ho accepta, condemnar-lo a perdre una després d'una altra totes les votacions al Parlament espanyol. Perquè el que no s'entén és que tenint la clau de la governació a Espanya, amb presos polítics que fa més de tres anys que són a la presó, amb líders a l'exili, casos judicials que es van encavalcant els uns amb els altres i amb el Tribunal de Comptes convertit en una veritable guillotina del patrimoni dels que en el passat van ser membres del Govern, es continuï perdent el temps. No deixa de ser una llàstima. I, en política, les oportunitats s'han d'aprofitar totes. Repeteixo, totes.