José María Aznar va tornar aquest dimarts al Congrés dels Diputats. No com a expresident del govern espanyol (1996-2004), ni com a cap de l'oposició (1989-1996) sinó per explicar en una comissió parlamentària creada a l'efecte el finançament irregular del Partit Popular en l'etapa en la qual presidia la formació i que va abastar catorze anys (1990-2004). Aznar no va aclarir res i si alguna cosa va fer va ser demostrar que la seva supèrbia continua sent exactament la mateixa d'aquells quatre anys de majoria absoluta a les Corts que van acabar en desastre per al PP el 2004 i amb l'arribada de José Luis Rodríguez Zapatero al Palau de la Moncloa. Aznar va rivalitzar amb dos pesos pesants del Congrés, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, i el diputat d'Esquerra Republicana Gabriel Rufián. Aznar venia amb la lliçó apresa de casa, va recórrer a la desqualificació d'ambdós com a tàctica per parar les crítiques que rebia i es va limitar a esperar el reconeixement dels seus. Molt poca cosa per a qui tenia una defensa difícil i que no va aclarir gaires de les acusacions que va rebre malgrat l'agressivitat que va fer servir i un aire de suficiència que no va passar desapercebut.

A diferència, per exemple, del seu duel amb Rafael Simancas, del PSOE, a qui va retreure la corrupció socialista amb els ERO d'Andalusia i conscient que era molt pobre portar a col·lació el cas de l'exconseller de Governació Jordi Ausàs, condemnat per contraban, Aznar va pujar un esglaó en el seu cos a cos i va acusar Rufián de ser el representant d'un partit colpista -pels fets del referèndum de l'1 d'octubre- i d'una organització política que té els seus líders condemnats per rebel·lió, cosa que no és certa ja que estan a presó provisional, però en aquell ambient que hi havia al Congrés dels Diputats li era indiferent. Aznar era el defensor de la unitat d'Espanya en una comissió en la qual s'havia de parlar de la corrupció del PP, però avui, al Madrid polític de PP i Cs, el judicial i una part molt important del mediàtic, tant li fan aquestes subtileses. A l'independentisme, ni aigua.

Per uns instants, Aznar va voler demostrar que continua sent el líder indiscutible de la dreta espanyola i que on n'hi ha hagut sempre en queda. Res més lluny de la realitat: el seu estat de forma no li permet més que jugar partits amistosos o els últims minuts -els denominats minuts escombraries- en un partit ja decidit. Rufián, sabedor que jugava en terreny contrari, va penetrar fins a la cuina en les acusacions de corrupció a Aznar, als seus governs implicats en múltiples casos de corrupció. Li va recordar la guerra de l'Iraq, la presència espanyola, i mirant-lo fixament li va preguntar si havia de dir alguna cosa als pares de José Couso, el càmera assassinat per un tret de l'exèrcit nord-americà el 2003 a Bagdad. Aznar, per una vegada va callar i gairebé ni va parpellejar encara que el seu silenci era tota una declaració.

I una explicació també de per què Aznar va sortir per la porta del darrere del Palau de la Moncloa el 2004.