Encara que hi ha diferents notícies que mereixerien atenció, com ara el debat de la sequera al Parlament de Catalunya —avorrit i poc interessant per a la gravetat del moment, tant per part del Govern com de l'oposició—; la desautorització de Suïssa al jutge García-Castellón per unir Tsunami amb terrorisme —per què el ministre Bolaños ha retingut des del 29 de desembre la resposta suïssa i se la treu ara de la butxaca en comptes de tramitar-la en temps i forma a l'Audiència Nacional?— o també la lentitud amb què el PSOE s'està adaptant a la nova realitat de la política espanyola després de les eleccions gallegues —el preu dels acords ha pujat en la mateixa proporció que han baixat els vots socialistes—, dedicaré l'article a una informació que m'ha semblat clamorosa: més d'un milió de passatgers que van volar de Barcelona a l'Àsia entre agost del 2022 i juliol del 2023 es van veure obligats a passar per un o més aeroports interposats per la falta de rutes directes.

Les xifren parlen per si soles i són realment explosives. Acaba sent una mitjana diària de 2.740 persones que es veuen perjudicades directament i això sense comptar les que, si Barcelona tingués vols directes a l'Àsia, acabarien pernoctant o passant per la capital catalana. Ja sé que el debat sobre el Prat ha acabat sent més aviat una conversa gairebé religiosa sobre una determinada concepció de vida i de planeta que una discussió seriosa, amb números i bases reals. No és l'únic tema en aquesta Catalunya que acaba maltractat perquè hi ha un corrent de fons que penalitza qualsevol disputa si un s'allunya de l'ortodòxia política. En part, per això també els partits catalans es troben enormement còmodes amb els denominats pactes nacionals que, lluny de ser una excepció, han acabat normalitzant-se tant que de vegades costa distingir què proposa el govern i què l'oposició. Segur que estem en el rècord Guinness de pactes nacionals.

És necessari ampliar l'aeroport. Es pot discutir com es fa, però no que es mantingui en el temps la situació de bloqueig

D'altra banda, hem deixat de banda l'opinió dels experts sobre què necessita l'aeroport del Prat, com pot ser més competitiu i com Catalunya pot treure més profit als 50 milions anuals de passatgers que marca la saturació de la instal·lació. Acabarem trobant-nos amb el problema, això ho sap tothom, perquè els gràfics de l'evolució així ho constaten. Com hem acabat trobant-nos amb la falta d'aigua i ja veurem què acaba passant a l'estiu, l'autèntic malson, en aquests moments, dels que tenen por d'una primavera sota mínims que doni pas a un estiu rigorós. I llavors no seran els pagesos els que protestaran si això passa, als qui, al final, sempre se'ls fa menys cas del que mereixen encara que tothom s'omple la boca amb ells. Serà el turisme, un motor bàsic de l'economia catalana el que trontollarà perquè correrà com la pólvora que en altres destinacions el descans estival és més agradable i té menys riscos.

En aquests moments, el 24% del trànsit intercontinental del Prat té com a destinació l'àrea d'Àsia/Pacífic i va en augment. En el període analitzat, l'increment dels passatgers indirectes, o sigui, els que van haver de fer escala, va ser d'un 130% respecte al mateix període anterior. Algunes destinacions asiàtiques amb Barcelona ja tenen més passatgers indirectes que abans de la pandèmia: per exemple, els aeroports pakistanesos d'Islamabad (un 83% més), Lahore (82%) i Sialkot (23%); així com els de les ciutats índies de Delhi (8%) i Bombai (5%), o Singapur (16%). És necessari ampliar l'aeroport. Es pot discutir com es fa, però no que es mantingui en el temps la situació de bloqueig perquè acabarà sent un problema més real del que ja comença a ser. Tant de bo que quan es prengui la decisió no sigui, com amb la sequera, massa tard. I s'hagin perdut molts anys.