Una setmana després d'haver celebrat les eleccions municipals, els principals pactes a les ciutats del nostre país i a les institucions que requereixen acords múltiples, com diputacions i consells comarcals, encara s'han d'acordar o, almenys, fer-se públics. D'entre tots ells, cap no té, ni de bon tros, la morbositat de Barcelona pel que suposa governar la capital de Catalunya i que l'alcalde o l'alcaldessa sigui, finalment, d'un color o d'un altre i per la imatge internacional de la ciutat. Però no ens enganyem, darrere, entre bastidors, es juguen moltes més coses. La més important, arrabassar a Esquerra Republicana i a Ernest Maragall la butaca municipal mitjançant un pacte impresentable i contra natura però, a la pràctica, possible.

Què ha passat perquè una part de les opcions de Maragall s'hagin evaporat set dies després de la seva victòria? Fonamentalment, tres coses: que la Moncloa, amb el seu potent cap de gabinet, Iván Redondo, d'ariet, ha liderat un canvi de paradigma influint en l'Upper Diagonal que no volia Colau ni en pintura fins fa quatre dies; que Ada Colau ha fet del seu silenci un aparent sí, vull a Manuel Valls i a Ciutadans; i, en últim lloc, que Ernest Maragall va perdre unes hores precioses després de guanyar les eleccions confiat que l'alternativa Colau-Valls-Iceta era impossible.

Aquesta setmana, un dels empresaris que ha donat suport a l'operació Valls des del primer moment i que l'estiu passat no tenia cap mena de dubte que seria el nou alcalde i malparlava de Colau, ironitzava sobre el seu sobtat canvi, i amb un lleuger moviment d'espatlles comentava: ja veus, donant suport a Colau. Era dimarts, just l'equador del canvi de cavall d'aquestes elits que veien en Maragall la prolongació del seu germà Pasqual i que ara ja no estan tan segurs d'això. La pressió ha fet la resta.

Malgrat tot, la partida de Barcelona no està definitivament acabada. I no ho estarà fins que Colau no ensenyi públicament les seves cartes. Els sapadors públics del pacte Colau-Valls ja han sortit a la palestra. Almenys, uns quants i molt influents. Bona part del paper que es ven en els quioscos i entre els articulistes, un ampli espectre que va de Zarzalejos a Évole. No s'ha de menysprear, ja que un li atorga la benedicció de l'establishment espanyol i l'altre li estabilitza el món dels comuns, força dividit a nivell organitzatiu entre prioritzar el poder o els principis.