L'últim baròmetre semestral de l'Ajuntament de Barcelona no pot ser més clar: la capital catalana està pitjor que quan la va rebre Ada Colau de Xavier Trias el 2015. El 60% dels barcelonins creu que la situació a la ciutat ha empitjorat l'últim any, més del 40% creuen que la gestió és dolenta o molt dolenta (el percentatge més alt des del 2015), la valoració positiva o molt positiva cau dotze punts respecte al baròmetre de juny i només arriba al 43,4%. A més, la inseguretat s'ha enfilat fins a la primera posició entre les preocupacions pel 21%, quan fa un semestre era la sisena preocupació. Hem de remuntar-nos al 2006, sota el mandat de l'alcalde socialista Jordi Hereu, per trobar un 22% de barcelonins preocupats per la inseguretat ciutadana.

Això per no parlar que Colau va rebre una Barcelona amb les arques sanejades i no sembla que aquesta sigui la situació actual. O que els principals agents econòmics de la ciutat són molt crítics amb la seva gestió i amb la pèrdua d'impuls econòmic. Aquest balanç negatiu fa que les eleccions municipals de maig siguin molt més obertes del que a mitjan mandat podia semblar.

Colau haurà de disputar la primera posició almenys amb ERC i potser amb Ciutadans, encara que la candidatura de Manuel Valls perd força en les enquestes. Esquerra, amb Ernest Maragall com a alcaldable, té serioses opcions de guanyar, encara que òbviament no té la seguretat en la victòria que li donaria una candidatura conjunta amb la formació de Carles Puigdemont i que ha descartat de totes les maneres possibles. La llei municipal, a diferència d'altres eleccions, dona a la pràctica molt avantatge al guanyador dels comicis, ja que per desbancar-lo ha de formar-se una majoria absoluta entre els perdedors. La multiplicitat de partits en el consistori rebaixa molt aquesta possibilitat, que ara, a més, es pot veure incrementada si Jordi Graupera, com a guanyador de les primàries de l'ANC, obté representació.

En aquest puzle electoral falta per encaixar la formació que lidera Puigdemont i que probablement es presentarà als comicis sota les sigles Junts per Barcelona. Fa ja temps que el conseller Quim Forn, en presó provisional a Lledoners, va autoritzar que el seu nom s'inclogués entre les opcions possibles. Ningú dubta que, si estigués en llibertat, aspirar a l'alcaldia seria la màxima ambició de Forn, que sempre ha estat el substitut natural de Xavier Trias, amb qui va ser primer tinent d'alcalde.

L'actual situació de presó li impediria fer campanya i fins i tot prendre possessió si guanyés les eleccions. D'aquí ve la necessitat que hi hagi un número dos que sigui, de fet, un número u. En totes les equacions apareix sempre com l'opció favorita la de la consellera Elsa Artadi. Ella és conscient d'aquesta situació des de la tornada de l'estiu i el cercle des de llavors no ha fet més que tancar-se. El tiquet Forn-Artadi donaria a la candidatura municipal un oxigen del qual avui manquen en totes les enquestes. Barcelona apareix així com un objectiu a l'abast de molts, un fet insòlit en la capital catalana.