Disset dies després de la catàstrofe de la DANA al País Valencià, que fins ara comptabilitza 216 víctimes mortals, el president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, ha comparegut davant de les Corts Valencianes per donar compte de la seva gestió. Ho ha fet sense cap humilitat, amb mentides reiterades i, el que és pitjor, pensant que pot ser part de la reconstrucció per a aquells que ho han perdut tot, quan ha estat part de la destrucció que ha patit València.

En l'única cosa que tots podem estar d'acord del contingut de la seva extensa intervenció és que la situació va superar totes les previsions: no només les climatològiques i els protocols establerts, la qual cosa és una obvietat. Va superar també les pitjors previsions que hom pot fer sobre com reaccionarà algú que ocupa un càrrec públic tan important. I, així, la seva absència del lloc de comandament en hores vitals, quan Xiva, per exemple, ja estava desbordada, la ciutadania necessitava el capità del vaixell per prendre decisions i aquest estava de sobretaula en un restaurant amb una periodista.

Ningú no n'esperava la dimissió, però només podia dimitir. Ningú no esperava llums llargs després de la catàstrofe i Mazón només va oferir no presentar-se a la reelecció si no era capaç de liderar i reconstruir el País Valencià. Disset dies després, continua sense entendre que, per molt que miri de dissimular-ho, és un cadàver polític que no es pot enterrar, fonamentalment perquè Vox no vota un nou president i, en aquestes condicions, el Partit Popular no pot anar a eleccions, ja que les fissures en molts dels seus fronts són massa evidents. La direcció del PP de Madrid ha optat per abandonar-lo a la seva sort, agafar distància de les seves decisions i encomanar-se a Sant Judes Tadeu, patró dels casos impossibles i de les causes desesperades. D'aquelles primeres abraçades entre Feijóo i Mazón, s'ha passat a una actitud molt més freda, ja que el president valencià no disposa de ressorts per continuar a la superfície i la seva carrera política, en condicions normals, està acabada.

Mazón és un cadàver polític que no es pot enterrar perquè Vox no votaria un nou president i el PP no pot anar a eleccions

El ple de la cambra autonòmica va ser, per tant, una plasmació d'aquesta debilitat parlamentària. Començant per la posició del PSPV i la seva portaveu, l'exministra Diana Morant, que va reclamar-li la dimissió, però que va oferir els vots dels seus diputats perquè el PP conservés la presidència del Consell, a canvi de convocar eleccions el 2025. Va ser un dard enverinat, el de Morant, que el PP no recollirà. Però també va ser una manera de donar una solució allunyada del no a tot. Sobretot, té el valor que ajuda els socialistes a sortir del debat obert que, si bé és veritat que el govern de Carlos Mazón no va estar a l'altura, al govern de Pedro Sánchez també li van mancar reflexos per intervenir davant la gravetat del que s'acostava. Això i les dues acusacions que formulen els populars a la Moncloa i en especial a la ministra Teresa Ribera: no vam tenir la informació necessària i no se'ns va donar l'ajuda que era imprescindible, ja que tot van ser ofertes genèriques.

Més dur que el PSOE va estar Compromís, que no té lligams de cap mena i pot disparar a un costat i a l'altre. El veterà Joan Baldoví no va donar cap respir a Mazón i va ser qui més va posar el dit al cor del debat futur: això no acaba a les Corts Valencianes, sinó que no descansarà fins que respongui davant la justícia. No és un camí ràpid ni segur, però és evident que el nombre de víctimes, les destrosses produïdes, la quantia dels enormes danys materials, concedeixen a aquesta via un camí el recorregut del qual es desconeix.

En resum, la compareixença de Mazón ha estat, en certa manera, un frau. El seu desig d'agafar-se com sigui a una taula de salvació no hauria de materialitzar-se davant el cúmul d'errors comesos i la ineptitud demostrada. Demanar-se per què la gent s'allunya dels polítics i de la política, de vegades, no requereix grans exercicis teòrics. N'hi ha prou amb veure com han respost els poders públics a València i el poc respecte que es té amb les víctimes.