Després de 63 dies a l'UCI, els que van des de la humiliant derrota del Futbol Club Barcelona davant el Bayern de Munic (2-8) al Estadio da Luz de Lisboa en quarts de final de la Champions fins a aquest dimarts, el president de l'entitat Josep Maria Bartomeu i la junta directiva han presentat la seva dimissió. De res no han servit els continus salts al buit des d'aquell 14 d'agost, el dia que hagués hagut de dimitir immediatament avergonyit per una temporada en què el club va vorejar el ridícul. Però lluny d'això va planificar una nova temporada com si tal cosa i va intentar guanyar temps amb un nou entrenador primer, promeses d'avançament electoral al mes de març més tard i, finalment, provant d'esquivar una moció de censura aprofitant la situació de pandèmia generada pel coronavirus. El ral·li d'un vehicle aparentment sense conductor va acabar aquest dimarts de la pitjor manera possible: sol, sense crèdit futbolístic, enfrontat a jugadors tan emblemàtics com Leo Messi o Gerard Piqué i distanciat d'una plantilla que sota el seu mandat s'ha anat fent cada vegada més petita malgrat que s'han dilapidat centenars de milions en fitxatges, sense que cap de tots ells hagi aconseguit justificar la despesa.

El cicle Bartomeu s'ha tancat davant del vertigen a perdre la moció de censura, que s'havia d'haver celebrat el pròxim 1 i 2 de novembre, d'una manera escandalosa. Les excuses que des de la directiva es puguin oferir a partir d'ara serveixen de bastant poc i no acabaran convencent ningú ja que els gairebé 20.000 socis que en condicions gairebé impossibles, amb l'estadi tancat i amb la pandèmia començant a disparar-se de nou, la van firmar, no deixa lloc a dubtes de quina és la posició de la massa barcelonista. El que és urgent ara és que el responsable de la gestora acordi amb la Generalitat els protocols necessaris per a la celebració de les eleccions i que aquestes es duguin a terme en el menor termini possible perquè la interinitat no s'allargui.

El Barça necessita iniciar un nou cicle després de la paràlisi dels últims temps, on el focus ha estat més als despatxos que al terreny de joc. Més en l'espionatge als jugadors per desacreditar-los que en armar un equip humà que se sentís guanyador; o en acorralar els símbols del barcelonisme intentant rebaixar l'admiració que per ells sent l'afició. Més en blindar-se amb una premsa dòcil a canvi d'unes promocions que a acceptar la crítica quan aquesta era justificada. I més en llançar per la borda les faiçons de club gran per passar a ser una entitat timorata i mediocre. Temps hi haurà de valorar els candidats que puguin optar a la presidència però del que no hi ha cap dubte és que no serà suficient amb un canvi cosmètic dels que han governat l'entitat durant l'última dècada per sortir del pou en què la junta directiva la deixa. El club necessita una revolució, un canvi d'aires en profunditat, recuperar l'esperit d'equip guanyador i una junta directiva que sàpiga el que té entre mans, que uneixi l'experiència amb els nous reptes d'una situació econòmica en la qual caldrà ser capaç de generar recursos en un moment molt difícil.

P.D.-En un dia que no tingués l'excepcionalitat de la notícia de la dimissió del president del Futbol Club Barcelona hauria dedicat aquestes línies a la festa celebrada a Madrid a la qual van assistir quatre ministres, la cúpula del PP i Ciutadans i l'alcalde de la capital. En total, gairebé un centenar de persones van gaudir de la vetllada pocs dies després de la instauració de l'estat d'alarma i de l'aprovació del toc de queda. No hi ha paraules per descriure el que suposa com a exemple per a la ciutadania que està perdent el lloc de treball pel coronavirus o veu com el seu negoci s'està arruïnant. Que al capdavant de tot aquest elenc de personalitats hi hagués el ministre de sanitat, Salvador Illa, és ja el súmum de la decepció d'una classe política que predica a tota hora mesures contundents per a tothom i després corre a fer el contrari.