Malgrat l'electricitat que desprenia el xoc parlamentari entre el ministre d'Afers Exteriors, Josep Borrell, i el diputat d'Esquerra Republicana Gabriel Rufián, no en parlaríem si no fos per dues circumstàncies col·laterals al debat. La primera, l'expulsió de l'hemicicle del diputat republicà per part de la presidenta del Congrés, Ana Pastor; i la segona, l'acusació del ministre que un diputat d'ERC li havia escopit. És cert que Rufián va protestar aïrat per la intervenció de Borrell, una vegada aquest va manifestar que les seves paraules eren "una barreja de serradures i fems, que és l'únic que és capaç de produir", davant de l'aplaudiment d'una part important de la Cambra. D'aquí que l'expulsió fos la mesura adequada, hi ha un abisme, ja que la presidència mai no acostuma a arribar tan lluny. Sobren dits d'una mà a l'hora de repassar els exemples en què s'ha adoptat una mesura disciplinària similar.

La cosa hauria pogut quedar aquí, però per a Borrell no era suficient. Havia d'elevar el nivell de la confrontació i així ho va fer. Amb Rufián se'n van anar de l'hemicicle els seus companys del grup parlamentari i el ministre, en passar un d'ells per davant seu, va fer com si li hagués escopit. Així ho va evidenciar amb gestos i així ho va manifestar fora de l'hemicicle. El cert és que tan sols ell ho va veure i de les desenes de fotògrafs que hi havia en aquell moment a l'interior del Congrés i que no es perdien detall, cap d'ells, repeteixo, cap, no ha validat la seva versió. És més, tots els que han parlat a través de les xarxes socials ho han fet per dir que no era veritat i que no havien trobat res en repassar el seu material gràfic. Era una fake news, una cosa a què el ministre ens té acostumats, però també era una cosa molt més greu. Una mentida en seu parlamentària.

El fet que no sigui la primera vegada no li resta gravetat. És veritat que Borrell té una mena de butlla parlamentària, ja que a més del suport dels diputats del seu grup parlamentari, el PSOE, surt indemne de les crítiques amb el suport tant de Ciutadans com del PP. L'exemple més evident va ser la reprovació que hi va haver a la Cambra de l'ús d'informació privilegiada en la venda d'unes accions familiars d'Abengoa, del consell del qual havia format part. Els tres grups van tapar a l'uníson l'escàndol, una situació que no s'ha donat, lògicament, en altres ministres.

Va mentir en aquell cas, ha mentit en les explicacions que ha donat a l'estranger sobre els fets de l'1 d'octubre, ha mentit a l'hora de relatar la violència policial, s'ha rigut de la presó dels presos polítics catalans, ha ironitzat sobre l'arquitectura mental d'Oriol Junqueras... En aquesta ocasió, tanmateix, ha mentit i l'han agafat in fraganti. Fins i tot el seu grup parlamentari es va sentir incòmode en inventar-se una escopinada que no va existir. En un país del nostre entorn no podria continuar com a ministre per una acusació tan greu a un diputat. Aquí, no passa res. A alguns, mai no els passa res.