Doncs esclar que a la política els gestos són importants. De vegades, fins i tot tan importants com els fets. Quan José Luis Rodríguez Zapatero va assumir la presidència del govern espanyol, el 2004, què va ser el primer que va fer? Anunciar la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq, després de les enormes manifestacions contra la guerra i els tràgics atemptats d'Atocha. I, el 2011, quan va arribar Mariano Rajoy a la Moncloa, quin va ser el primer missatge a l'opinió pública? La retallada de despesa pública més gran de la història de la democràcia i un augment substancial de l'IRPF en tots els seus trams. Zapatero i Rajoy volien enviar sengles titulars a l'opinió pública: ZP, el president que va treure Espanya de la guerra; i Rajoy, el president que va rescatar Espanya de la crisi.
Aquests dos exemples van marcar l'arrencada de les seves presidències i les seves prioritats. Segurament serveixen també per analitzar el que quedarà per al futur com el primer gest del president Pedro Sánchez: l'anunci de Josep Borrell com a ministre d'Afers Exteriors, singularitzant el seu nomenament en primer lloc i allunyant-lo de la resta de fitxatges del nou govern d'Espanya. Tan singular va ser la designació que, des de la Moncloa només es va confirmar durant tota la jornada la decisió del president, i, a més, es va difondre que Borrell havia entrat en contacte amb el ministre d'Afers Exteriors en funcions, Alfonso Dastis, per a un traspàs ordenat de la cartera ministerial.
Només als neòfits o als càndids pot sorprendre el futur nomenament de Borrell. El polític de la Pobla, simpatitzant de Societat Civil Catalana, atresora una sèrie de valors unionistes que en aquests moments cotitzen molt a l'alça a Madrid i que Sánchez, amb la seva votació a la moció de censura, necessita potser recuperar de la manera més ràpida possible. Martell, com cap altre socialista, de l'independentisme, i practicant d'una dialèctica que frega l'insult, com a la campanya electoral del 21-D, quan no va dubtar a vexar els sobiranistes parlant de la necessitat de desinfectar Catalunya. D'altra banda, tota una picada d'ull a Esquerra Republicana i el PDeCAT, que el van votar per assolir la presidència del govern espanyol. És possible que Pedro Sánchez sigui el president de la distensió com alguns diuen (i sobretot, desitgen). Però nomenar Borrell no és tan sols una provocació als 17 diputats independentistes catalans. És una presa de pèl.
Almenys, els molt discutits vots de Jordi Pujol a José María Aznar el 1996 van servir per posar al congelador Vidal-Quadras. La política sempre és a canvi d'alguna cosa. Si no, no és política. És una altra cosa.