No ha de ser casualitat que, en vigílies del quart aniversari del referèndum de l'1 d'octubre, s'hagin posat d'acord tres expresidents del govern espanyol per sortir a predicar per les Espanyes sobre Catalunya; i que, dos d'ells, José María Aznar i Felipe González, ho hagin fet amb el seu to insultant i groller, allunyat de qualsevol mínima norma de respecte i educació. Desbocats i abonant la seva condició de gerro xinès i de bou en uns encants. D'aquella derrota enorme, que va deixar Espanya a punt del ridícul d'unes urnes que no va trobar i que es van col·locar per milers a tots els col·legis electorals de Catalunya, el deep state no s'ha refet. Per això, en aquestes dates, remouen de l'armari les velles glòries, irreconeixibles i desorientades, perquè ultratgin i difamin aquí i allà.

Doncs no és cap altra cosa el que ha fet Aznar a Sevilla acompanyant el seu substitut al PP, Pablo Casado. Acostumat a ocupar tota la pista amb el seu llenguatge pujat de to —com el persegueix el pacte del Majestic de 1996, quan va fer la concessió més gran que ha fet mai un president del govern d'Espanya per evitar que la Moncloa se li escapés!— va deixar aquesta frase per als titulars del dia: "Espanya és una nació, no set, ni quatre, ni vint-i-una. No és un estat plurinacional, ni multinivell, ni la mare que els va parir". Esclar, Casado ho va tenir difícil per superar l'improperi, ja que digués el que digués seria una anotació al final d'un text periodístic. Els teloners, per una o una altra cosa, li estan robant el protagonisme de la convenció del PP. Si no, que miri l'expresident de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, el seu acompanyant de la vigília, complimentat i elogiat pel president del PP, i que avui ocupa grans titulars a la premsa francesa per la seva nova condemna per corrupció.

Si Aznar va utilitzar Sevilla, Felipe González ho va fer a Galícia en un fòrum denominat la Toja-Vínculo Atlántico on no havia de ser fàcil parlar de Catalunya. Però González ho va aconseguir comparant Franco amb catalans i bascos sota l'epígraf d'"inquisidors" en un monòleg d'aquells tan propis de la seva expresidència. També va tenir temps per als presos polítics i exiliats enmig d'ironies sobre la llibertat i aquells que demanen més llibertat. Deu ser perquè ell, faci el que faci, la llibertat la té assegurada, ja que la capa de la transició, que ho tapa gairebé tot, ja se'n va ocupar. A Mariano Rajoy, el seu company de col·loqui, li va passar com a Casado i també es va quedar sense titulars.

Els prohoms de l'Espanya unida ventant clatellots per eclipsar l'1-O i el rei Felip VI visitant sense cap repercussió l'Automobile, el saló de l'automòbil de Barcelona, enmig de l'ostracisme institucional mentre es feia veure una falsa normalitat. La unitat territorial per la força té aquestes coses. No va ser, tanmateix, el plat més amarg de la jornada per al monarca espanyol, que té com a lectura per a les properes setmanes el llibre Mon roi dechu, escrit per la historiadora Laurence Debray en cooperació amb l'Emèrit i on s'evidencia la ruptura entre pare i fill i les opinions del rei fugit sobre el seu successor. Com per continuar corrent.