Expliquen els analistes i polítics coneixedors de la Comissió Europea que no sol ser habitual que un portaveu plantifiqui amb la mà oberta una bufetada tan sonora i contundent com la que ha clavat aquest dijous Christian Wigand a Pedro Sánchez. El seu últim projecte estrella, modificar les majories parlamentàries per procedir a la reforma del Consell General del Poder Judicial, s'ha dut a terme de manera tan basta que ha aixecat butllofes per allà on ha passat.

Ningú no discuteix que la dreta i l'alta magistratura estan fent un ús fraudulent de la llei vigent del CGPJ allargant eternament les renovacions dels magistrats caducats —ja li va passar abans també a José Luis Rodríguez Zapatero— però el que no es pot fer és procedir a cremar l'edifici constitucional —paradoxes de la vida— perquè els números no et quadren. Tan matusser ha estat el moviment parlamentari del PSOE i d'Unidas Podemos, que de tenir cartes guanyadores han passat a immolar-se davant de la CE després que des de Brussel·les s'assenyali que perceben un intent de polititzar l'administració de justícia per part del govern espanyol i se'ls suggereixi just el que no volen fer: demanar informes al Consell d'Estat, al CGPJ i al Consell Fiscal.

Costa d'entendre que tenint la raó de fons i una part significativa de l'opinió pública a favor, tot s'hagi fet tan malament, arribant a enrojolar a una certa esquerra que no acaba d'entendre la puntada de peu a la taula que ha donat Pedro Sánchez i que incrementa d'una manera clara la mala impressió que té Brussel·les de tota l'arquitectura institucional espanyola: un govern provant d'apropiar-se de la justícia, una pèssima gestió de la Covid-19 i l'alarmant caiguda del PIB per a aquest any pronosticada per l'FMI, sent l'únic país que no ha millorat les perspectives des de juny. Són tres exemples que comencen a consolidar la idea d'un país amb massa dèficits per a una situació tan complicada. En el pla més estrictament català, és obvi que la idea d'una justícia absolutament polititzada a Espanya no fa sinó reforçar la carta internacional d'exiliats i presos a Europa, ja que el dossier de vulneracions de drets continua augmentant per errors en camp propi. Concedir un suplicatori i dur a terme una extradició a una justícia que és tot menys independent no és una cosa que entusiasmi a Brussel·les o a qualsevol cancelleria europea.

Dèiem que aquesta estirada d'orelles arran dels intents de dinamitar el CGPJ de mala manera coincideix amb les crítiques generalitzades en molts mitjans de comunicació amb la gestió de la pandèmia. Assenyala l'influent Frankfurter Allgemeine Zeitung que Espanya ha tornat a perdre el control de la pandèmia i que l'executiu espanyol és incapaç d'afrontar la segona onada del coronavirus. "El lideratge no està a l'altura de la crisi", sentencia. El principal diari suís, el Neue Zürcher Zeitung, plantejava dissabte si Espanya no era un estat fallit i es preguntava com havia de tractar la UE un soci d'aquesta mena i la televisió alemanya Deutsche Welle s'ha interrogat sobre què estava passant a Espanya, que és el punt més negre de la Covid i ha assegurat que tot Europa es pregunta el perquè.

Totes són males cartes per a Sánchez a Europa quan s'estan negociant els fons europeus, tan imprescindibles com insuficients, per alleujar la crisi econòmica. Un govern autoritari políticament i desorientat econòmicament acostuma a ser una garantia de fracàs. Això ho sap tothom i a Europa les campanyes de màrqueting de la Moncloa no funcionen igual de bé.