La petició d'Alberto Núñez Feijóo a Junts per Catalunya i el Partit Nacionalista Basc perquè revisin el seu suport a Pedro Sánchez i al govern socialista no deixa de ser un brindis al sol. Ni fa pessigolles al PSOE ni mou un mil·límetre Junts i el PNB per més volada que doni a les seves paraules el dirigent popular o el fet que les pronunciï des de Brussel·les. De vegades, sembla com si Feijóo pensés que ja li faran la feina els altres. Perquè, com s'ha de barallar ell, per exemple, amb Isabel Díaz Ayuso, que a l'instant següent que Laura Borràs, la presidenta de Junts, digués que no s'havia de descartar cap hipòtesi, va sortir a la palestra pública, com si un ressort l'hi obligués, assenyalant que ella "amb aquells que menyspreen Espanya no aniria enlloc". La presidenta de la Comunitat de Madrid exercint de pot de les essències, igual que José María Aznar, que sembla haver esborrat de la seva memòria que va ser ell qui va acudir a suplicar els vots de Jordi Pujol i va passar en un instant d'encoratjar als seus que coregessin allò de "Pujol, enano, habla en castellano" a parlar català en la intimitat.

Màgies de la política, certament. Però a Aznar no li va plantar cara ningú del PP en aquella brusca finta política, i va lliurar el corresponent cap d'Alejo Vidal-Quadras, que deixaria la direcció del PP català al Parlament i la presidència del partit poques setmanes després del pacte del Majestic entre el PP i CiU. Feijóo està convençut, o així ho sembla, que la corrupció que envolta el PSOE i Sánchez farà caure més aviat que tard l'estadant de la Moncloa. Potser té raó, però si d'alguna cosa ha fet gala Sánchez, ha estat d'una resiliència fora del comú i d'aprofitar com cap altre polític les seves oportunitats. Per a ell, en aquests moments, segurament, només hi ha dos escenaris: o tira endavant els pressupostos generals de l'Estat del 2025 i intenta guanyar, a partir d'aquí, impuls per esgotar la legislatura. O bé, no aconsegueix aprovar-los i també intenta arribar, com sigui, al 2027.

Davant Sánchez, el PP sembla aquarterat entre les seves pròpies parets, com si esperés un miracle

En aquest segon escenari, el Parlament no aprovaria lleis, però, francament, això li és igual mentre estigui immers en tants casos judicials relacionats amb la corrupció del PSOE i del seu entorn familiar. Feijóo, a l'altre costat del quadrilàter, espera. No per estratègia, sinó perquè no sap cap a on moure's. I el chapapote judicial que hi ha, tampoc no arreglarà el camí que ha de fer la política. Serveixi com a exemple la querella contra el PSOE presentada pel PP a l'Audiència Nacional pels presumptes delictes de finançament il·legal, suborn i tràfic d'influències. No és en aquest terreny on s'ha de dur a terme l'activitat política, ja que la justícia va fent el seu camí i els populars no faran més pressió i, a més, s'arrisquen que s'inadmeti. No hauria estat millor una ronda amb els partits, amb els màxims possibles, per abordar la situació política?

Aquest és el terreny de joc de la política. Una altra cosa és que ens hàgim acostumat tant a la judicialització de la política, que tot acabi emmetzinat als jutjats i el fangar cada cop sigui més gran. Feijóo diu que PNB i Junts —que llavors era el PDeCAT— van abandonar Mariano Rajoy el 2018, davant els casos de corrupció del PP, i van facilitar la moció de censura de Sánchez. Té raó, però tot això va passar perquè el PSOE va pujar al carro d'una operació política que semblava impossible i que li va sortir bé, en part, també, per la incompetència dels populars, que mai no se la van creure, la van menystenir i van errar del tot. Aquell PSOE va desplegar els seus tentacles al màxim. En canvi, aquest PP sembla aquarterat entre les seves pròpies parets, com si esperés un miracle. Té el 'no' de Junts, com va assenyalar Jordi Turull, que va declarar que la moció de censura era una fantasia. Però és que, en política, no es regala res. I si no, que li ho preguntin a Sánchez, que primer va aconseguir escapolir-se d'Esquerra i moltes de les seves promeses a Junts continuen a l'aigüera.