No feia falta passar gaire estona amb ell per adonar-te de com era en Carlos Pérez de Rozas: vitalista, generós, polemista, explosiu, intuïtiu, savi i amb una capacitat innata per recordar històries, que explicava en qualsevol moment, que li feien ser sempre ser el centre d'atenció i que provocava que tothom l'escoltés amb veritable interès. D'en Carlos sempre s'aprenia: al diari, a la facultat, en un restaurant, veient un partit de futbol o amb l'Indro Montanelli, a qui vam visitar a Itàlia el 2001, pocs mesos abans de la seva mort. En una professió tan propensa a criticar els èxits d'algú, en Carlos sempre sobresortia i tenia paraules de felicitació, d'ànim i de magisteri per a algú, sense importar-li gaire el rang del seu interlocutor. Si aquest era el propietari del diari al qual gairebé tots es dirigien tractant-li de vostè o l'últim becari a qui potser no tornaria a veure mai més. Així era en Carlos, educat i bona persona.
Vaig coincidir amb en Pérez de Rozas en el que eren les tres grans capçaleres de Barcelona en la transició: El Periódico (1978), l'edició catalana d'El País (1982) i La Vanguardia (1995). Sempre obsessionat pel disseny i la imatge del diari i per una foto imbatible que acabaria sent a última hora de la tarda la portada del diari de l'endemà. Un dels seus moments de felicitat més grans era comprovar què havien fet els altres; amb totes les capçaleres a sobre de la taula sabíem perfectament que la d'en Carlos era la millor. Guanyava la majoria de les vegades, però sabia reconèixer quan algú ho havia fet millor. Era humil i un protector implacable dels seus compaginadors, fotoperiodistes i infògrafs, com a bon director adjunt d'Art de La Vanguardia.
Recordo el seu paper en tres moments informatius de principis de segle. Els atemptats de l'11 de setembre a les Torres Bessones de Nova York; el'11-M de 2004 a l'estació d'Atocha i els dies posteriors fins a la victòria de Zapatero, i la mort de Joan Pau II el 2005, el seu funeral i el conclave per a l'elecció del nou Papa, Benet XVI. Entre centenars de fotografies, Carlos en seleccionava unes quantes per a la reunió de portada, te'n deixava escollir entre un parell de dotzenes -a la pràctica ell sempre tenia la seva- i al costat de l'equip de compaginació i el seu inseparable Alberola donaven vida a la primera del diari.
El seu gran cor s'ha aturat a Madrid aquest dissabte de matinada als 71 anys. El periodisme perd un dels grans d'una generació sense el qual no es poden explicar tantes i tantes coses. Un professional simplement excepcional.