Primera constatació: l'Estat ha assumit, a la fi, que la Generalitat no fanfarroneja amb la proposta de referèndum d'independència i que hi haurà, en una setmana més o menys, una data de celebració i una pregunta binària cridant els catalans a les urnes. No era tot, en contra de les insistents manifestacions de la Moncloa, una estratègia per acabar en eleccions autonòmiques. I també l'acord entre el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la resta de formacions polítiques que donen suport al referèndum, començant pel seu vicepresident Oriol Junqueras, per dur-lo a terme és consistent.
Segona constatació: no hi havia suflé a l'espai independentista. Tampoc grans diferències de fons entre Puigdemont i Junqueras en el tema del referèndum. Com és possible que s'equivoquin sempre? La legislatura no havia d'arrencar, després no hi hauria pressupostos de la Generalitat, més tard Junqueras deixaria penjat Puigdemont. i fins fa molt poques dates, la falòrnia de les eleccions. Però les enquestes segueixen més o menys igual que els últims anys. En un percentatge no inferior al 70% dels catalans amb dret a vot, el referèndum és la proposta de consens. No és gaire difícil d'entendre que la millor manera de donar veu als catalans és permetent la votació i no anar a la carrera de San Jerónimo, sense número, a fer un Ibarretxe dos.
Tercera constatació: el nou mantra és que el Govern i Puigdemont estan en mans dels radicals de la CUP. És això veritat? En part sí i en part no. És clar que està en mans de la CUP per tirar endavant iniciatives al Parlament, ja que Junts pel Sí només té 62 escons i la majoria són 68 i, per tant, necessita sis dels deu diputats de la CUP perquè li surtin els comptes. Cert també que la CUP ha imposat en molts moments de la legislatura un timing i unes resolucions a les quals JxSí hauria d'haver respost d'una altra manera. Però és això cert en el tema del referèndum? No, ni de bon tros. Puigdemont el va incorporar a la moció de confiança sense acord previ amb la CUP i ha fixat l'estratègia d'intentar el referèndum pactat amb el Govern espanyol sense acord previ amb la CUP.
Quarta i última constatació: Pedro Sánchez ha tornat allà on era abans que l'expulsés el seu partit de la secretaria general del PSOE. En aquests mesos d'abstinència no ha entès que sumar-se al relat del PP de llei i mà dura com a única medicina en les relacions amb Catalunya el deixa sense discurs propi. O sigui, a la indigència política. No pot ser que tot sigui tan sols voler treure Mariano Rajoy de la Moncloa sense posar-hi res a canvi. Si el nou relat polític del renascut Sánchez és exactament el mateix de la seva etapa anterior, el resultat serà també idèntic.