Compromís en la construcció de nou habitatge públic, aposta decidida per millorar la seguretat, confiança en què el finançament singular per a Catalunya podrà tirar endavant i que Pedro Sánchez remarà en la mateixa direcció i un gens dissimulat degradé nacional en el discurs són els elements més remarcables de la intervenció de Salvador Illa en el seu primer discurs de política general com a president de la Generalitat. El discurs d'Illa va ser més aviat una conferència de la Catalunya que aspira a construir i que està basat en l'ocupació del centreesquerra polític amb picades d'ullet permanents al votant matisadament catalanista i que es considera de centre, tot i que més aviat és de centredreta. Una part de l'anomenat vot convergent que tothom persegueix i que avui es troba en una diàspora de formacions polítiques, fonamentalment a Junts —encara que, òbviament, ni de bon tros hi és tot—, i fins i tot a casa llepant-se les ferides.

La seva proposta més atractiva va ser, sens dubte, la de dur a terme la construcció de 50.000 habitatges públics fins al 2030 amb una inversió de 1.100 milions anuals. Amb aquest fi, ha anunciat que tot el sòl disponible de la Generalitat passarà a formar part d'aquest pla; que la primera convocatòria es farà el febrer del 2025 per a col·lectius amb necessitats i que s'adoptaran mesures per retallar el termini de l'execució de les obres, com, per exemple, que es reduirà un 50% el temps de lliurament de claus, que ara està en 100 mesos i passarà a ser de 50 mesos. Per tal d'acomplir el pla, compta a assolir acords amb les empreses del sector perquè hi hagi una col·laboració publicoprivada més gran. Tot això es complementa amb finançaments tous a través de l'Institut Català de Finances a totes les promocions, tant les que executi la iniciativa pública com la privada, que podran disposar, a més, d'un fons de 500 milions d'euros anuals. També es crearà un fons d'emancipació, dotat amb 500 milions més, per finançar el 20% de despeses de compra d'habitatge per a joves menors de 35 anys.

Illa va deixar clara quina és la teoria de la seva recepta com a president: bon govern, fugir de les polèmiques que moltes vegades protagonitzaran fins i tot els seus propis companys de partit a Espanya i remuntar els temes enquistats aquests últims anys, dels quals l'ampliació de l'aeroport, les inversions per rebaixar el problema de la sequera o la reformulació del sistema de salut són només tres exemples. Té a favor seu dues coses: un govern monocolor del PSC, que fa que l'executiu tingui una cohesió ideològica que va mancar als tripartits del 2003 amb Pasqual Maragall i del 2006 amb José Montilla, a més d'un comandament únic remant en una única direcció; i una certa incompareixença pública —si més no fins ara— en els debats clau que té el país de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. En citaré dos de molt candents i que Junts, com a principal partit de l'oposició, hauria d'abordar amb les idees més clares: educació i immigració.

Illa té a favor seu un govern monocolor del PSC i una certa incompareixença de Junts i ERC en debats clau del país

Tots dos partits, que travessen situacions internes molt diferents, sí que comparteixen almenys una cosa, que, a més, és molt negativa: que els seus líders no són ara com ara al Parlament, que acaba sent, lògicament, la cambra de ressonància de l'activitat política. Així, la justícia impedeix a Carles Puigdemont recollir la seva acta de diputat en insubordinar-se i negar-li l'aplicació de la llei d'amnistia aprovada pel Congrés dels Diputats i a la qual els magistrats del Tribunal Suprem han donat una puntada de peu cap endavant, que no permet establir una data orientativa de solució de l'anormalitat existent. En el cas d'ERC, la situació encara és molt pitjor, ja que si s'analitzen les quatre candidatures que es presenten al congrés del 30 de novembre, cap dels vuit noms que optaran als càrrecs de president del partit o secretari general són diputats. Aquesta anomalia democràtica distorsiona el debat polític —en benefici d'Illa i en perjudici de Junts i ERC—, ja que el lideratge no és tan sols una targeta de presentació.

Un últim apunt: en la intervenció d'Illa no hi podia faltar, perquè és l'ADN de l'actual PSC, la seva apel·lació a deixar enrere el que qualifica sempre de confrontació estèril, i el seu permanent afegitó de saber aprofitar les oportunitats de col·laboració amb el govern d'Espanya. La seva contundent frase que "si mirem la nostra història recent, Catalunya ha avançat més quan ha compartit esperances amb Espanya" té, el 2024, tantes fuites d'aigua que, si fos una barca lluny de la platja, difícilment arribaria a la riba.