Encara que un no ha d'abrigar gaires esperances respecte al que acabi sentenciant el Tribunal Suprem i quan ja s'han complert quatre mesos des de l'inici del judici del procés, era important escoltar aquest dimarts les tres acusacions, la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i Vox, en el seu últim torn de paraula abans de la conclusió del judici. Les dues primeres perquè, d'alguna manera, són braços executors de l'Estat i del Govern; i la dretota de Vox, per escoltar fins on estava disposada a pujar el diapasó. Cap novetat per part de les acusacions a les seves exposicions i la constatació que, en el fons, el judici no ha estat més que un formalisme ja que les penes estan fixades per endavant. Un dels oradors va encertar perfectament sobre el que ara ha de reblar el Tribunal Suprem en la seva sentència dels presos polítics: un càstig amb elements dissuasius permanents perquè ningú no ho torni a provar durant molts anys.

Així s'entén la duresa de les penes sol·licitades, la criminalització de les mobilitzacions ciutadanes, els relats curulls de falsedats i que arriben a l'opinió pública marcadament esbiaixats del que va succeir en aquelles jornades; i, per damunt de tot, la reafirmació que hi va haver un cop d'Estat protagonitzat per les institucions catalanes amb la convivència de les organitzacions socials independentistes. Ni una escletxa va deixar la Fiscalia en les quatre intervencions protagonitzades pels seus responsables. Aquesta Fiscalia que sembla que ningú no ha nomenat i de la qual ara el PSOE i abans el PP diuen no saber-ne res i que manté els delictes de rebel·lió per a nou dels acusats amb petició de penes que van dels 16 als 25 anys de presó i amb l'afegit que compleixin el 50% tancats abans de tenir accés al tercer grau.

Encara que l'Advocacia de l'Estat baixa un esgraó fins a la sedició, la petició de penes es mou entre 6 i 12 anys. La convicció al Madrid polític és que el Suprem està molt d'acord amb la demanda de la Fiscalia, amb la base argumental del jutge d'instrucció Pablo Llarena i que Marchena i la resta de membres de la sala tenen a hores d'ara construït mentalment quina ha de ser la decisió final. A falta de dues o tres jornades, per a la setmana que ve queden les al·legacions de les defenses i les exposicions públiques dels acusats, i el judici quedarà vist per a sentència.

És evident que la imatge del Suprem com un tribunal imparcial i garantista no surt ben parada d'aquest judici. Però sembla que tot el món això ho té més que assumit i, amb el temps, ja amainarà. D'aquí que parlin els tribunals europeus han de passar molts anys i quan arribi aquell moment cap altra classe política tampoc no se sentirà responsable. I és que, en el fons, quina preocupació pot tenir un Tribunal Suprem que, en l'escrit pel qual es mantenen les despulles del dictador Francisco Franco al Valle de los Caídos, afirma el següent: "El fet que fos Cap de l'Estat des de l'1 d'octubre de 1936 fins a la seva mort el 20 de novembre de 1975 atribueix a tota la controvèrsia uns trets especials que no es poden ignorar..." És de bàsica que en aquella data el que va protagonitzar el general va ser un cop militar contra el govern legítim de la República però sembla ser que la història es pot reescriure als tribunals. Tot un torpede en la línia de la veritat però que ajuda a entendre-ho tot.