Tothom evoca el 23 de febrer de 1981 com el dia del cop d'estat en què un grup de militars comandats pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina van interrompre la sessió del Congrés dels Diputats que estava procedint a la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a president del govern espanyol. Es recorda també la sortida dels tancs al carrer a València, el capità general de la qual era Jaime Milans del Bosch i el paper del rei Joan Carles des de la Zarzuela, de qui ara sabem que la història que se'ns va explicar era fake. Però amb els anys s'ha anat oblidant el dia després. El transcendental i involucionista dia després. La jornada diürna d'aquell dimarts de fa més de 42 anys havia començat amb la sortida dels parlamentaris de la Carrera de San Jerónimo després d'una nit retinguts i humiliats pels militars colpistes.

D'entre els 350 diputats, nou es podria dir que eren nacionalistes catalans. Els vuit de Convergència i Unió i el solitari Heribert Barrera, d'Esquerra Republicana. Doncs bé, tot just acabat de sortir del Congrés, el president del grup parlamentari de Minoria Catalana (CiU), Miquel Roca, va contactar amb Jordi Pujol al Palau de la Generalitat. D'aquella conversa telefònica va sorgir el canvi del signe de la votació dels diputats nacionalistes catalans, que van passar de l'abstenció al sí pel que entenien que era un acte de responsabilitat davant del risc en què semblava estar la democràcia i així ho van anunciar immediatament.

La resposta de l'Estat al gest de compromís dels Pujol, Roca i companyia va ser una convocatòria del cap de l'Estat a la Zarzuela als líders polítics del moment: el president cessant Adolfo Suárez i els diputats i líders parlamentaris Agustín Rodríguez Sahagún (UCD), Felipe González (PSOE), Santiago Carrillo (PCE) i Manuel Fraga (AP). Els representants catalans i bascos (PNB) no van ser ni convocats, ja que s'entenia que també eren part del problema d'una Espanya autonòmica que calia posar en cintura.

Això es va saber més tard, quan va venir mesos després la LOAPA i el tancament amb pany i clau d'un model d'estat autonòmic que potser hauria pogut ser més federalitzador, però al qual els partits espanyols van renunciar. Avui sabem que el corrupte monarca movia els fils del cop i que, per tant, la democràcia va estar bastant menys en perill del que se'ns va voler fer creure i tot va ser una espècie de farsa per domesticar una classe política. Almenys, esclar, que el rei no hagués apostat directament per encapçalar una dictadura militar.

La solidaritat des de Catalunya amb els problemes d'altres contrasta amb l'escàs suport a l'independentisme en els moments més difícils

El que està passant aquests dies a Madrid, amb el cop de les togues en marxa i l'aquiescència de la dreta política i mediàtica, i aquesta espècie de temor en alguns casos, i de preocupació en altres, que sobrevola la ciutadania espanyola, també la classe política catalana, em recorda molt aquells moments. No són exactament els mateixos, però sí que hi guarden una certa semblança. Almenys, aquesta hiperresponsabilitat des de Catalunya per ser solidaris amb els problemes dels altres quan venim d'uns anys en què l'independentisme ha trobat, en general, un nivell de suport o fins i tot de camaraderia, sobretot en els moments més difícils, més aviat escàs, per no dir molt, molt subtil. Tot això, enmig d'una investidura, complexa, i fruit dels resultats del passat 23 de juliol, en què l'independentisme té les millors cartes a la partida.

Però ja diu el refrany que el guanyador de la partida és qui comet el penúltim error. I segurament, en aquestes hores precises estem en aquest just moment en què es tracta de guanyar-la bé, sense regalar-los res.