Com és molt probable que als grans mitjans de difusió espanyols i als mitjans audiovisuals la notícia no es doni o es doni petita, la meva reflexió del dia ve a tomb del següent rànquing de l'fDi Magazine, dependent del Financial Times. Doncs bé, Catalunya apareix com la regió del sud d'Europa més atractiva per a la inversió estrangera en els anys 2018 i 2019 entre 450 regions i ciutats d'Europa. Pel que sembla, ni el presumpte clima de confrontació social que s'ha provat d'expandir fora de Catalunya a partir de relats falsos, ni la marxa de les seus corporatives de grans empreses, ni el catastrofista discurs del govern espanyol i dels mitjans que li donen suport en el relat contra Catalunya ha fet osca a la bíblia mundial de les finances: Catalunya és la regió que compta amb un millor potencial econòmic, capital humà, estil de vida, rendiment, connectivitat i clima de negocis. Ho diu el Financial Times.

La publicació també premia Catalunya per la seva estratègia a l'hora de captar inversions estrangeres entre les regions de més de quatre milions d'habitants. Per davant de zones empresarials tan potents com l'alemanya Renània del Nord-Westfàlia, Escòcia, i les italianes Llombardia i Emília-Romagna. Si hi sumem que el PIB del quart trimestre de l'any i el tancament final del 2017 es va situar per sobre de les pessimistes previsions que es van fer per a Catalunya, assolint un creixement de 3,4%, tres dècimes per sobre del PIB espanyol, val la pena posar en quarantena a partir d'ara tots els vaticinis que vinguin, ja que es demostra que el biaix polític que s'aplica acostuma a desplaçar cap a baix les xifres reals.

En qualsevol cas, l'economia catalana —i algun mèrit hi ha de tenir el govern independentista i el vicepresident econòmic Oriol Junqueras, cessats abruptament pel 155— demostra un comportament de gran solidesa fruit del travat teixit empresarial, de la fortalesa de les pimes i del creixement constant de les exportacions. En tot cas, el turisme sí que pateix en alguna mesura, però cal tenir en compte que ha rebut dos impactes importants: els atemptats gihadistes del 17 d'agost a Barcelona i Cambrils, que malgrat l'èxit dels Mossos amb la desarticulació del comando es van cobrar un nombre molt alt de víctimes i, en segon lloc, les imatges terribles de la repressió policial del referèndum de l'1 d'octubre a diverses ciutats catalanes però que van repercutir de manera important sobre la marca Barcelona.

Cada vegada que un llegeix comentaris elogiosos com els del Financial Times no pot sinó preguntar-se quina seria la velocitat real de Catalunya si pogués desplegar les ales i tot el seu potencial amb un Estat a favor i no permanentment en contra. Una pregunta que, lluny de tenir una resposta positiva, troba sempre una cosa molt pitjor que el silenci.