El Govern de la Generalitat traslladarà en les pròximes hores al Parlament els resultats del referèndum d'aquest 1 d'octubre per fer una declaració d'independència de Catalunya. Amb aquesta solemne declaració feta pel president Puigdemont, acompanyat del vicepresident Oriol Junqueras i de tots els consellers, des del Palau de la Generalitat, poc després de les 22.30 hores d'aquest intens diumenge 1 d'octubre, es posava punt final a una jornada que ja forma part de la història de Catalunya i que concentra en si mateixa moltes mirades diferents: la il·lusió de milions de catalans per poder votar sobre la independència, la desproporcionada repressió policial contra els ciutadans que hi havia als col·legis electorals, la resposta insensible de Mariano Rajoy a les 844 persones que han necessitat assistència sanitària durant el dia, el discurs mel·liflu i desmanegat de Pedro Sánchez, els pronunciaments d'estupor per les imatges de la repressió de primers ministres de la UE, com són el cas de Bèlgica i Eslovènia, però també de nombrosos dirigents polítics de països de la UE. La cadena de televisió CNN resumia, amb encert, el que havia passat a Catalunya i la desproporcionada resposta de l'Estat espanyol: la vergonya d'Europa.

No ha estat un referèndum d'independència com el Govern hagués desitjat i ha perseguit fins a l'extenuació, i que no era cap altra cosa que un d'acordat amb el Govern espanyol. Tothom era conscient que aquest era el camí, però només la tossuderia d'una classe política espanyola mediocre i incapaç d'asseure's tan sols en una mesa de negociació per acordar les condicions va fer inviable aquest camí. La història d'Espanya està sobrada de testosterona i falta de perspectiva dels temps i d'una visió objectiva de les raons, que l'ha dut irremeiablement sempre a la derrota en totes les cruïlles en què s'ha trobat.

Catalunya fa temps que ha desconnectat d'Espanya i davant de cada possibilitat de revertir aquesta situació, la resposta sempre ha estat la mateixa. El no per resposta a tot, la humiliació davant de qualsevol proposta i, en última instància, el menyspreu més absolut a la dignitat dels catalans. Dignitat, aquesta paraula que mai no han entès fora de Catalunya i que molts van pensar que es podia repartir com un formatge gruyère a porcions, tenint-ne cada partit polític un tros. I no és així. La dignitat de Catalunya no és dels partits independentistes, ni dels unionistes; ni dels conservadors i els liberals; ni dels democristians i els socialistes; ni dels els comuns i els anticapitalistes. Ni dels treballadors i els empresaris; ni dels professors i els alumnes; ni dels pagesos i els professionals. La dignitat és de tots en el seu conjunt i és individual, però també és col·lectiva. És impossible de manipular. Per això, només per això, s'ha arribat fins aquí. Perquè Catalunya diu prou no era un simple titular de diari sinó la pulsió d'una ciutadania que mai més no estaria disposada que se li trepitgés la dignitat.

Un nombre de col·legis oberts tan elevat i la mobilització que s'ha produït durant tota la jornada, a la qual han participat més de tres milions de persones, deixa les mans lliures al president Puigdemont i al vicepresident Junqueras per proposar al Parlament el pas següent del seu full de ruta. Al final, el Govern espanyol ha quedat atrapat entre dues de les seves grans mentides de les últimes setmanes, dies i hores: la primera, que la jornada electoral servia de ben poca cosa, perquè el referèndum no tindria cap validesa, ja que estava absolutament desarticulat i, en conseqüència, les urnes no es podrien posar; i, la segona, que la resposta policial sempre seria proporcionada. No sé exactament com definiria el president del Govern espanyol el fet que 844 persones hagin necessitat assistència sanitària per la violenta repressió policial.

L'independentisme té davant seu moments que no seran fàcils, encara que els abordi amb una unitat desconeguda a les seves files, per més que es pretengui des de la més absoluta ignorància erosionar la seva fortalesa. Té avantatge en el relat internacional, que l'ha guanyat clarament per golejada. Però seran necessàries grans dosis de serenitat, no precipitar-se en el calendari que s'obrirà per als propers mesos, buscar el nombre més gran possible d'aliats internacionals i apel·lar a Europa perquè assumeixi que Catalunya no pot quedar desprotegida en un moment en què l'Estat espanyol només li ofereix repressió i detencions. Mai política.