Només una persona resilient com cap altra al naufragi, tot un killer sense cap pietat amb els seus col·laboradors i que ha tornat de la mort política en dues ocasions, quan va tornar a la secretaria general del PSOE i quan va assolir la Moncloa en una imprevista moció de censura, hauria estat capaç de dur a terme una crisi de govern com la que ha executat aquest dissabte el president Pedro Sánchez.

Si exceptuem els cinc ministres de Podemos que no ha tocat i han quedat al marge dels canvis, dels 17 ministeris ocupats per socialistes n'ha rellevat vuit titulars -gairebé el 50%- i el seu cap de gabinet, el fins ara totpoderós Iván Redondo. Per moltes lectures que es facin, només una resisteix una anàlisi conscienciosa: Sánchez s'ha alliberat de qualsevol lligam que pogués tenir amb dirigents del passat i no li deu res a ningú. Cap consulta, cap equilibri i tot el poder. Espanya continua sent una monarquia parlamentària, però la seva actuació s'assembla més a la d'un president de República que fa i desfà al seu aire. Aquestes cinc claus ajuden a entendre la remodelació.

Primera: s'acaben els contrapoders per pocs que n'hi hagués. Les tres persones que, d'alguna manera, eren el seu nucli dur se'n van directament al carrer. La sortida de Carmen Calvo de la vicepresidència primera era esperada i es pot considerar una notícia amortitzada però no per això és una decisió menor. L'adeu a l'Executiu del valencià José Luis Ábalos de l'important ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana obre de manera imprevista el debat intern sobre el control del PSOE ja que és el secretari d'Organització. Pel que fa a Iván Redondo, sense la complicitat del qual no es podia aconseguir res fins fa un parell de setmanes, necessita una clau d'anàlisi per a ell sol ja que fins divendres a la tarda molt pocs estaven al cas de la notícia de la seva sortida. Sense Calvo, Ábalos i Redondo, Sánchez és un president amb les mans lliures. Ni José María Aznar va situar tal distància entre ell i els seus ministres.

Segona: Hi ha també altres dues marxes de pes més per les carteres que ocupen, Juan Carlos Campo (Justícia) i Arancha González Laya (Exteriors), víctimes ambdós d'una o una altra manera del procés independentista català. Campo, jutge de professió i vocal del Consell General del Poder Judicial entre el 2001 i el 2008, va ser escollit per al ministeri de Justícia per les seves bones relacions amb el jutge Manuel Marchena i amb el president del Suprem i del CGPJ, Carlos Lesmes. Qui millor que Campo per temperar l'oposició d'ambdós i que Sánchez trobés una certa complicitat en les sentències del Suprem pel procés? De seguida es va veure que no n'hi havia prou amb les llargues sobretaules i que el Suprem tenia un guió propi. A Campo li quedava pilotar els indults i la seva funció hauria acabat. Arancha González Laya, a més d'obrir una crisi sense precedents amb el Marroc ha rebut una rebolcada del Consell d'Europa amb l'aval als presos independentistes i la petició que siguin suprimides les ordres d'extradició i no ha aconseguit que el relat del govern espanyol qualli a Europa, on cada vegada hi ha més veus que s'interroguen sobre el grau de democràcia a Espanya i la sistemàtica violació de drets fonamentals.

Tercera: el PSC guanya pes al govern... però sobretot el guanya Salvador Illa. Miquel Iceta veu rebaixat el seu rang a l'Executiu en passar de ministre d'Administracions Territorials a Cultura i Esports però, en canvi, entra al govern l'alcaldessa de Gavà, Raquel Sánchez, en la potent cartera de Transports que deixa Ábalos. L'arribada de Raquel Sánchez, una política del clan del Baix Llobregat, a un ministeri tradicionalment vetat als polítics catalans i que té a veure amb l'històric dèficit en infraestructures, la situa al focus de temes tan importants per a Catalunya com l'ampliació de l'aeroport del Prat i Rodalies. Menció a part mereix Iceta, que havia sonat per ser ministre portaveu i fins i tot vicepresident i que, com sol succeir en els canvis de cicle en un partit, ha acabat com si fos un gerro xinès: on menys pot molestar. Tot i que compte amb Iceta... que ja ha demostrat que té diverses vides.

Quarta: l'ascens de Nadia Calviño com a ministra d'Assumptes Econòmics a la vicepresidència primera és una concessió a l'Europa comunitària on esperen que, aquesta vegada sí, Espanya respecti els acords amb la Comissió i compleixi una certa ortodòxia europea i ningú millor que un dels seus per tranquil·litzar Brussel·les. Sánchez, a més, sap que servirà per marcar Podemos i serà disciplinada amb la distribució dels fons europeus. Que continuïn Fernando Grande-Marlaska a Interior i Margarita Robles a Defensa té molt a veure amb el fet els ministres d'Estat, sobre tot Defensa: són fruit d'un cert acord entre els dos palaus. De cara a les eleccions municipals, la gran assignatura per davant, aquests dos ministres serveixen perfectament per fer de para-xocs de la dreta, amb la qual de vegades es confonen.

Cinquena: l'execució d'Iván Redondo. Es pot passar de ser totpoderós a prescindible en un tres i no res? Per a Sánchez ja s'ha vist que sí. Som, segurament, davant de l'emprenyament del president en veure com tots els èxits eren cosa de Redondo i tots els fracassos culpa seva. Així ho venia el seu cap de Gabinet, sempre convençut que els errors no eren mai seus i que podria sempre caminar per sobre de l'aigua. Però el mar es va començar a obrir amb la moció de censura de Múrcia i les eleccions de la Comunitat de Madrid i en les dues últimes setmanes es va fer més evident en la gestió del dia a dia. Sorprenent va ser el seu ascens i sorprenent ha estat la seva caiguda. És la peça que modela el retrat d'aquesta crisi i d'un Sánchez despietat i solitari.