No estic entre els sorpresos perquè Pedro Sánchez s'hagi tirat a l'esquena la seva promesa de cogovernança entre el govern espanyol i les comunitats autònomes en aquesta segona onada de la pandèmia de la Covid-19. El president del govern espanyol ens hi té acostumats, encara que hores abans, en una compareixença per televisió, tornés a insistir que en aquesta ocasió, a diferència de la primavera passada, el virus sí que entenia de territoris i calia fer una guia d'actuació territorialitzada i que serien les mateixes comunitats autònomes les que gestionarien les mesures que s'han d'adoptar. Algú va dir que, ara sí, Espanya s'assemblaria en la gestió del coronavirus a Alemanya, on els lands són els principals responsables i decideixen les mesures a implantar.
Doncs bé, a l'esbombada cogovernança Sánchez li ha donat dues estocades importants: en primer lloc, fixant un estat d'alarma fins al 9 de maig, un període de gairebé mig any, quan en l'onada anterior les pròrrogues que es van portar al Congrés dels Diputats van ser de quinze en quinze dies. Segur que s'hauria pogut trobar una fórmula que ho deixés en mans de les Corts, una fórmula que no fos tan unipersonal. Sánchez es cura en salut, evita el desgast polític que suposa una negociació permanent amb els grups polítics i el que és més important: podrà adoptar qualsevol mesura sense necessitar els governs autonòmics.
El segon punt és el del toc de queda que decreta a tot Espanya, també per a les comunitats que no ho havien demanat, excepte a les Illes Canàries. A les autonomies els queda el dret a regular si volen que s'iniciï a les 23 hores, com estableix el govern espanyol, o una hora abans o més tard i que s'acabi entre les 5 o les 7 del matí. Anomenar això cogovernança sona una mica grandiloqüent. Esperem que pel camí no hi hagi gaires sorpreses més, una vegada Pedro Sánchez tingui el control total durant els pròxims sis mesos.
Expressats tots aquests dubtes, cal assenyalar que és molt preocupant que el govern espanyol no hagi parlat de mesures econòmiques compensatòries per als sectors més afectats per la crisi. A Catalunya segueix estigmatitzat el sector de la restauració mentre, per exemple, Itàlia aquest diumenge ha implementat unes mesures més dures, perquè, a més del toc de queda vigent, ha disposat durant un mes el tancament de bars i restaurants a partir de les 18 hores i ha tancat amb pany i clau cinemes, teatres, gimnasos i sales de concerts i conferències. No hi ha, com es veu, un model únic, i aquesta és una de les raons de l'arbitrarietat actual. Caldrà molta més ajuda de la que les administracions han posat al servei dels ciutadans, perquè si no es fa així, l'esclat social serà inevitable.