L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, hauria de tenir un problema majúscul després de la citació judicial que ha rebut per declarar el 4 de març en qualitat d'investigada pels delictes de prevaricació, frau en la contractació, malversació de diners públics, tràfic d'influència i negociacions prohibides. L'hauria de tenir encara que se li concedeixi la presumpció d'innocència, que ha de tenir qualsevol ciutadà i que ella ha negat sempre als seus adversaris, saltant-se qualsevol barrera que pogués existir si a canvi obtenia un benefici. Així va arribar a l'alcaldia de Barcelona el 2015, quan no va tenir inconvenient a cavalcar sobre una gran mentida, com els comptes a Suïssa de Xavier Trias, si amb això era capaç de desplaçar del càrrec el llavors alcalde. Aquell va ser un acte indecent que va marcar una cursa política i que va donar la dimensió, també humana, de qui després seria alcaldessa de Barcelona i que encara ho continua sent.

Però el problema de Colau, fins que presti declaració, no és amb la citació del jutjat d'instrucció número 21 de Barcelona, que, en tot cas, passarà a ser un problema de dimensions diferents i molt més greu si el jutge la manté com a investigada després de la seva declaració del 4 de març. El conflicte que té ara és amb el codi ètic de la seva formació política, Barcelona en Comú, de la lectura del qual només hi ha una interpretació: la dimissió és obligatòria i immediata. Es miri per on es miri, es llegeixi com es llegeixi, hauria de deixar el càrrec encara que la decisió sigui molt dura. Això no succeirà, òbviament, ja que de seguida els seus s'han afanyat a protegir-la, descartant que ho vagi a fer, i reinterpretant el codi ètic, afegint que només en casos que hi hagi un presumpte ànim de lucre personal la dimissió s'hauria de dur a terme.

Diverses reflexions sobre això. Colau ha demostrat que disposa de diferents vares de mesurar i que la precipitació amb què reparteix acusacions i demana dimissions es transforma en la bunquerització més absoluta quan un cas l'afecta a ella. Aquesta doble vara ja la va utilitzar per conservar l'alcaldia, després d'unes eleccions que havia perdut, encara que per a això hagués de pactar amb el repudiat Manuel Valls i amb una formació tan de dretes com la plataforma que liderava. Segon, té algun sentit, per part dels partits, elaborar codis ètics que acaben al cubell de les escombraries quan ets tu qui te l'has d'aplicar? Aquesta és la nova política que venia a insuflar després de l'15-M i des de l'activisme ciutadà, l'aire fresc a l'ajuntament de Barcelona? Té alguna penalització predicar i fer bandera que, arribat el cas, tu actuaràs diferent davant d'una citació com investigada i, si això acaba succeint, comportar-te com si no hi tinguessis res a veure?

Fa ja temps vaig escriure que s'hauria de revisar l'arbitrarietat que suposa el fet que els jutges tinguessin a la seva mà acabar amb la carrera dels dirigents polítics i amb una cosa tan senzilla com una citació com investigada o l'obertura de judici s'hagués de dimitir. L'ofensiva judicial que s'ha viscut contra l'independentisme, i que encara continua malgrat que els terminis, evidentment, s'han alentit, obliga, segons la meva opinió, a postergar aquesta dimissió fins a l'acabament del judici perquè no pot ser que els jutges tinguin una llibertat de moviments tan absoluta per acabar a discreció amb curses polítiques. I aquesta opinió val per a tothom. També per a Colau. Però aquesta lectura del que és l'actual persecució judicial no ha estat mai la de Colau, i tant de bo s'hagués col·locat al costat correcte. Lluny d'això, s'ha saltat sempre la presumpció d'innocència que ella reclama i que el codi ètic del seu partit no li concedeix. També en això està atrapada. A la vara de mesurar que ha aplicat a adversaris de tota mena amb aquella superioritat moral que sempre, sempre, s'utilitza i s'exhibeix impúdicament des del seu espai polític.