Ara que el puzle de l'actuació fa un any de l'Estat espanyol per acabar amb l'independentisme català gairebé s'ha completat, sabem del cert com d'important va ser el 20 de setembre i les concentracions davant la Conselleria d'Economia. Tot havia estat acuradament preparat: una entrada absolutament desproporcionada a la conselleria més important del Govern i que era, a més, on tenia el seu despatx el vicepresident Oriol Junqueras, la detenció d'una desena d'alts càrrecs d'Economia i alguns d'ells molt pròxims al vicepresident, l'intent d'entrada per part de la policia a la seu de la CUP, el desplegament policial en altres tants departaments. Molts fronts oberts, moltes concentracions ciutadanes, moltes protestes. Impossible que no hi hagués en algun moment o altre actes de violència o conats d'agressions.

El discurs oficial ja estava en marxa: manifestacions tumultuoses. No multitudinàries. No massives. Tumultuoses: el nexe que acabaria unint-se a la rebel·lió. Però com tantes altres vegades, no va passar res. La resposta de desenes de milers de persones va ser d'una gran contenció i un gran civisme. Res a veure amb l'agressió que havien patit les institucions catalanes per part del govern de Mariano Rajoy amagat ara darrere de la Guàrdia Civil i de la Policia ara darrere dels jutges. No n'hi va haver, de violència, i als qui es pretenia acusar es van comportar com a autèntics homes de pau i de diàleg. Els Jordis, Sànchez i Cuixart, van fer honor a la seva biografia i van provar que aquelles llargues hores es resolguessin sense incidents ressenyables. Però ja era tard. El relat estava en marxa i la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela els acabaria enviant a presó per sedició molt poques setmanes després.

És la zona zero: el punt on arrenca la gran operació repressiva de l'Estat per impedir el referèndum d'autodeterminació. Per això, tornar a rambla Catalunya aquest dijous, tornar a veure els vídeos d'aquella jornada, rellegir els whatsapps amb els Jordis o amb el vicepresident Junqueras d'aquelles hores ha estat com reviure l'ocupació policial i la resposta massiva d'una ciutadania que aquell dia es va veure clarament que no fallaria. Que faria possible el referèndum de l'1 d'octubre. Tornar a rambla Catalunya era, sobretot, un homenatge als que no hi podien anar perquè són a l'exili o a la presó. I les paraules de Sànchez i Cuixart afirmant que ho tornarien a fer, la defensa més noble possible del fet que el que van fer no només no mereix cap càstig sinó que és un atropellament a tots i cada un dels seus drets.

La dignitat es mesura per aquestes coses. I en la solitud de la cel·la que ocupen saben que no ho estan, de sols. I això és el que més desespera els seus escarcellers, que tenen rostre i noms coneguts per tots.