Aquest dimarts, 6 de desembre, se celebra el 44è aniversari de la Constitució espanyola, un text en molts aspectes superat pels esdeveniments i que, almenys, des del 2010 ha estat un obstacle per solucionar els problemes d'envergadura que s'han anat plantejant. De manera molt important, el que va començar sent un problema territorial, l'encaix de Catalunya a Espanya, en els anys en què el debat que es plantejava era el de més competències o el del concert i que amb la demanda molt majoritària d'un estat propi i d'un referèndum d'independència s'ha convertit en un problema democràtic i en una caixa hermètica impossible de tocar per més que les majories parlamentàries arribin a ser diferents. No hi ha cap camí per a una reforma constitucional que faciliti una solució al problema català, com s'ha vist reiteradament. L'única ruta possible sempre acabarà al mateix lloc: el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional.

La Constitució de 1978, aprovada després de les primeres eleccions espanyoles celebrades el 15 de juny de 1977, i tres anys després de la mort del dictador Francisco Franco —cosa que no s'ha de passar per alt a l'hora d'analitzar els equilibris entre els diferents poders de l'Estat, sobretot el judicial i el polític—, pretenia solucionar amb una òptica reformista, no rupturista, una part dels problemes que hi havia llavors en un context d'una democràcia incipient i molts temors que forces opaques descarrilessin el procés. En va sortir un text que el temps ha despullat, per més que les formacions del règim del 78 pretenguin explicar-lo avui dia com a garant de la democràcia quan és en molts aspectes al contrari. Per començar, és mentida que hi hagi un mecanisme real que permeti que la sol·licitud d'un referèndum d'independència o una simple consulta no vinculant per conèixer l'opinió dels catalans pugui dur-se a terme. Ho va intentar per la via del referèndum Carles Puigdemont i per la de la consulta Artur Mas, i els dos han estat processats.

Som, en conseqüència, enmig d'un cercle viciós que s'alimenta de mentides, ja que és un camí intransitable, perquè no ofereix cap solució. Molt diferent, per exemple, dels inconvenients amb els quals està topant la ministra principal d'Escòcia, Nicola Sturgeon, que s'ha trobat amb el vet del Tribunal Suprem britànic que pugui celebrar unilateralment un nou referèndum oficial, com el del 2014. Però, tot i això, els tribunals britànics no s'hi oposen, sinó que li indiquen el camí a seguir i que no és cap altre que arribar a un acord amb el primer ministre del Regne Unit, Rishi Sunak, el líder del Partit Conservador, com al seu dia hi va arribar Alex Salmond amb David Cameron. No hi ha un no a tot, sinó un per aquí no. Una cosa similar al que va passar al Canadà amb el referèndum del Quebec i la llei de claredat.

No és estrany que, en aquest context, l'actual Constitució no respongui a gaires de les necessitats actuals i en zones com Catalunya o el País Basc el rebuig a la norma sigui molt significatiu. Que s'hagi convertit en una cotilla per reprimir moviments democràtics més que en una eina dinamitzadora i útil de les reclamacions democràtiques que es produeixen. Però el cert és que, al final, les dinàmiques recentralitzadores tenen tal força a Espanya que acaben engolint tot el que tenen a prop. Fins i tot el moviment que pretenia acabar amb la casta a Espanya, Podemos, ha acabat sent una capa més de la casta, amb les seves diferències, però sense qüestionar a fons el règim del 78. Una part més estètica, sí, és clar. En això consisteix el truc, aparèixer com a molt diferent per fer després només algunes poques coses diferents.

Tot això, en un moment en què els vectors més aperturistes de la Constitució estan en franc retrocés i se senten còmodes a la gàbia daurada en què s'ha acabat convertint. I que acaba servint d'excusa per a qualsevol reforma que pugui girar com un mitjó els problemes que planteja.