Atribueixen al president de la República francesa, Emmanuel Macron, la següent frase sobre el seu compatriota Manuel Valls, a qui coneix bé de quan el primer era ministre d'Economia i el segon cap de govern amb ínfules presidencials: "No em fio de Valls, el crec capaç de qualsevol mala jugada". Només fa falta ser un mínim seguidor de la política francesa per endinsar-se en un món de conspiracions, punyalades i aliances ocasionals que deixen en molt mal lloc les aproximacions que es practiquen a la política espanyola, molt menys sofisticades i, sens dubte, molt menys cruentes. Allà surten de casa directament amb el punyal a la boca, són capaços de pactar amb el seu enemic el que faci falta i, sens dubte, el que no fan és anar a les emissores de ràdio a plorar.

És evident que hi ha una part fosca que encara no coneixem dels acords assolits entre Manuel Valls, Ciutadans i els comuns per a la reelecció d'Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona. Entre altres coses, perquè la ruptura oficialitzada ara entre Valls i Ciutadans s'hagués pogut fer abans del dissabte de la votació, i no hauria tirat endavant. Lluny de tot això, la maquinària per separar-se es va posar en marxa tan sols unes hores abans i, casualment, dels sis regidors que van aconseguir el 26-M, els tres edils independents es van quedar amb Valls i els tres militants de la formació d'Albert Rivera es van mantenir fidels al partit. Quina casualitat que tan sols fessin falta tres vots per assolir la xifra de 21 i aconseguir així la majoria absoluta que deixava Ernest Maragall, guanyador dels comicis, sense l'alcaldia.

Però la comèdia encara tenia un últim —o qui sap si penúltim— acte per escriure's. Així, aquest dimarts, Celestino Corbacho —l'exalcalde de l'Hospitalet de Llobregat, diputat al Parlament, i ministre de Treball amb els socialistes en un moment en què a Espanya es van assolir les pitjors xifres d'ocupació arran de la crisi econòmica— encara tenia un últim as a la màniga: subhastar el seu suport a Valls o a Rivera en funció de garantir-se un escó com a diputat provincial. Una corporació, la de Barcelona, que coneix bé, ja que va ser fins i tot el seu president entre el 2004 i el 2008. Amb la promesa sota el braç, Corbacho va abandonar Valls i es va allistar novament a la formació taronja.

Curiós partit aquest de Ciutadans: trenquen amb Valls per votar Colau i, en canvi, fan lloc a Corbacho, que va fer exactament el mateix. Serà que darrere de la ruptura entre Valls i Rivera hi ha alguna cosa més personal i que la votació de Colau ha estat utilitzada només com a excusa? Perquè és molta casualitat que Valls hagi complert la missió d'impedir un alcalde independentista, Rivera hagi tingut una sortida per poder explicar que ells en realitat no van votar Colau —exactament el mateix que diuen una vegada i una altra quan se'ls pregunta per Vox— i que els qui van finançar tota la festa i de les accions dels quals cada vegada hi ha més documentació estiguin més que satisfets pel resultat assolit.