La Generalitat de Catalunya ha pres en els últims dies dues decisions com menys discutibles: el confinament, o per ser més precisos, el tancament perimetral de la comarca del Segrià, que té a la ciutat de Lleida el principal nucli urbà de referència, i l'obligatorietat de portar mascareta a partir d'aquest dijous en qualsevol espai a l'aire lliure i també en els privats oberts al públic, independentment si es compleix o no la distància de seguretat. Ho remarco: en cap cas qüestionem aquí l'ús de la mascareta, però no s'entén que s'exigeixi ara també fins i tot si es manté la distància de seguretat. Aquesta és la veritable controvèrsia de fons d'una decisió sorprenent.

Les dues són mesures tan extremes que és evident que tenen un impacte ciutadà important, una previsió de resultats per garantir la reducció del virus discutible i una alarma exagerada sobre quina és la situació real de Catalunya ja que tenen una repercussió negativa per a la imatge internacional del país i per a la seva economia. La poca campanya turística que podia aportar ingressos extra en un any especialment difícil s'ha posat en risc amb unes decisions sobre les quals existeix una controvèrsia mèdica enorme -s'ha anat més enllà de les recomanacions de l'OMS- i em temo que sense tenir prou en compte una norma tan bàsica com la de no implementar decisions d'un calat tan important si no comptes abans amb un consens ampli.

El pitjor que li pot passar a un govern és que quedi en l'aire el dubte que s'adopten mesures permanentment que tenen un impacte limitat i que el que pretenen no és cap altra cosa que tapar els dèficits de gestió que s'han produït. El mes de març passat, la pandèmia va agafar a tots els països de sorpresa i tots van trobar en aquesta situació una excusa perfecta per tapar des de la descoordinació que es va produir fins al retard en l'adopció de mesures o la compra de material sanitari, el gruix del qual defectuós i pel qual es van acabar pagant quantitats desorbitades. En el cas d'Espanya, a més, la centralització en la presa de decisions amb la idea de fons de salvar la unitat de l'Estat va afectar negativament els ciutadans de Catalunya. Crec que avui, mesos després, és poc discutible.

Però ara, ni és març, ni és la primera vegada. El Govern sabia que el virus es podia propagar, igual que sap que al setembre s'hauran d'obrir les escoles i iniciar el curs. I era exigible un pla global davant de coses que succeeixen tots els anys com és la recollida de la fruita i l'arribada de temporers en unes condicions que disten molt de ser òptimes i segures. I el millor favor que es podia fer a aquest col·lectiu no és ara provar d'aplicar draps calents sinó haver previst un sistema d'acollida adaptat a les circumstàncies d'aquest any per evitar que els temporers quedin escampats i en situació de provisionalitat per desenes de municipis de Lleida.

Però tornem a la màscara obligatòria, hi hagi o no hi hagi distància social i al confinament. La diferència entre un governant i un científic, un metge o un economista, és que el primer ha de prendre decisions contemplant diverses variables i, en canvi, els segons han d'adoptar-les contemplant-ne tan sols una i que està basada en el seu coneixement i experiència i que, no s'ha d'oblidar, aquesta és la raó per la qual se'ls ha consultat. Elevar-se per sobre dels experts és moltes vegades difícil i complicat i fins i tot és anar en ocasions contra corrent. També de l'opinió pública. Però deixar-se arrossegar per ells, o més aviat dit, per alguns d'ells, pot ser políticament incorrecte ja que la por s'ha apoderat de moltes de les decisions. Però igual acaba sent una equivocació ja que no era necessari anunciar a so de bombo i platerets el que és impossible de dur a terme.

Ningú no és capaç de mesurar l'impacte que té en la premsa internacional l'anunci del confinament de 200.000 catalans que, com ja he dit, tampoc no acaba sent exactament això? Podem ser l'únic govern del món que ofereixi actualment rodes de premsa amb mascareta, sense valorar que aquesta imatge afecta negativament Catalunya i que, a la pràctica, no serveix absolutament de res?